Sang de nap
“Fins i tot ens fa mandra adherir-nos a una vaga anunciadíssima, negociadíssima i pactadíssima que s'hauria de fer ni que fos per deixar constància que no som babaus”
Fa una setmana, a casa, hi vaig veure cares de tristesa i fins i tot l'indici d'alguna llàgrima inesperada. Havia mort Labordeta i la notícia arribava amb el so de les seves velles, contundents i estranyament emotives cançons. La música eriça els sentiments i estova l'ànim i el cantant aragonès, tan digne, amb la seva bonhomia sorruda, la fidelitat a les velles causes i aquella infreqüent comprensió i proximitat amb els neguits de la gent d'aquestes terres, resultava entranyable i es feia estimar. Si no es forma part del nombrós club de postmoderns graciosos i un mica carques, o no ets dels que s'han proposat substituir tota la mitologia progre per mitologia simplement patriòtica, les llàgrimes estaven plenament justificades. ¿O no ens havia robat per sempre el cor amb aquell espontani “a la mierda” que ens va treure de la punta de la llengua a milions de persones? A casa i arreu, però, és molt probable que molts ulls no es neguessin únicament pel desconsol de la seva pèrdua o perquè la mort s'emportava un home que s'havia guanyat tants afectes; segurament també, entre aquelles llàgrimes, alguna es va vessar per nosaltres mateixos i per la nostra impossibilitat d'evocar, sense notar l'ofec de la nostàlgia, els temps en què ell, els cantants com ell i els somnis de llibertat, justícia i fraternitat, omplien els estadis. Labordeta era un home d'una altra època, en efecte, i prou dolorós que és haver d'acceptar-ho. Era d'un temps que acarant-lo amb l'actualitat els de certa edat sovint enyorem intensament, però no perquè fos més satisfactori, que no ho era, sinó per les promeses que contenia. No era el present sinó el futur el que aleshores era infinitament millor. ¿Què s'ha fet d'aquelles grans esperances i d'aquell idealisme que donava prestigi a la política? ¿Quines lleis naturals han canviat al planeta perquè aleshores els millors individus d'aquests indrets es deixessin seduir per la cosa pública i ara, abans d'això, estiguin disposats a fer cantonades, o perquè mamífers idèntics als que ara ambicionen fer un màster a Boston per bastir-se un futur prometedor cobegessin viatjar a Nicaragua i lliurar-se a la causa del pobres i de la justícia universal? Quantes cicatrius tenim! Des del despertar al món, de l'excitació i l'ambició amb la qual es va sortir del franquisme fins al fastigueig i la mediocritat actuals hi ha una eternitat. La mateixa que separa aquell seductor líder socialista andalús vestit de panna, de l'actual assessor de l'home més ric del món. Hem envellit moltíssim, però diuen que ens convenia, que calia superar la ridícula ingenuïtat primerenca, i que ara, descreguts, individualistes i escèptics, som molt més savis. Deu ser això. Probablement per aquesta raó ja podem contemplar impassibles com retallaran els sous, empitjoraran les condicions de treball i retardaran l'edat de jubilació. Pous de saviesa com és evident que hem esdevingut, podem resignar-nos a l'austeritat i ens mostrarem disposats a socialitzar les pèrdues, a retallar serveis públics i a pagar una crisi que com tothom sabia i abans que ens embruixessin era un clamor, era responsabilitat dels excessos del capitalisme, de les entitats financeres i la seva cobdícia especuladora. Ara, però, havent assolit aquest graó de maduresa i d'indolència, no només s'ha descartat assaltar la Bastilla o el Palau d'Hivern, sinó que fins i tot ens fa mandra adherir-nos a una vaga anunciadíssima, negociadíssima i pactadíssima, que s'hauria de fer ni que fos per deixar constància que no som babaus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada