Al llarg de la seva vida, l'Alba havia anat acumulant enemics. Alguns només havien estat els emissors d'alguna frase fora de to, desaire o gest despectiu; altres, amb més mala bava, eren recordats per malifetes amb intenció d'ocasionar-li algun perjudici -aquests eren els menys freqüents-. Però la noia els recordava tots i a més no volia oblidar-los. Tant era així, que cada dia abans d'anar a dormir, com aquell qui resa una oració, l'Alba s'anava repetint els noms, pensant que algun dia els tornaria, amb escreix, el mal que li havien ocasionat.
Però va arribar una nit molt cansada a casa. Havia estat una jornada de feina molt dura i la jove no va tenir esma per fer el seu ritual diari. Es va adormir de seguida.
L'endemà, de nit també, en posar-se al llit, es va adonar que alguns dels noms se li havien esborrat de la memòria. Era incapaç de recordar-los. De fet -va pensar- una altra nit de no complir amb el protocol, tampoc és tan important.
I així va ser com van anar passant dies, amb les seves nits corresponents, fins que l'Alba va ser incapaç d'anomenar-ne cap. I llavors es va adonar de que el seu son havia canviat. Ara dormia amb una placidesa gairebé infantil i, el millor de tot, això quedava reflectit al seu rostre, ara més bondadós, més alegre, més bell, ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada