Tenia un bloc de pedra damunt el seu pit que l'impedia respirar amb naturalitat. L'Emma intentava treure-se'l del damunt però no podia i, en somnis, feia força per recuperar la mobilitat. De cop es va adonar que s'estava ofegant, no hi havia forma humana de moure aquell pedruscall pelut. Pelut ...?
-Oh, no, altra vegada tu! -va dir en despertar-se-, mentre empenyia aquells setanta quilos de mastí del Pirineu, que algú li havia regalat un any per Nadal, tot dient-li:
-Ja ho veuràs, et farà molta companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada