Mala jeia

Cada vegada em costava més llevar-me als matins. Tenia la impressió de que el llit em retenia com un potent imant i havia de fer grans esforços per poder posar els peus a terra. La meva mare, com totes les mares, em cridava una i altra vegada i, entre crit i crit, anava rondinant.
-Això et passa perquè vas a dormir massa tard! Si anessis a dormir aviat ja veuries que escarquillat que et sentiries al matí. Però com que no vols creure ... Ja arribarà el dia que t'hauràs d'espavilar!
Jo no li responia. Al llarg dels anys havia anat aprenent que era la millor estratègia.
Però la veritat, per més que m'esforcés, cada dia em resultava més difícil llevar-me, i vaig  arribar a creure que el matalàs era un monstre infernal que em volia engolir. Jo no gosava explicar-ho perquè sabia que ningú em creuria, fins i tot els meus amics em titllarien de guillat ... Però un matí la meva mare, en veure que no baixava a esmorzar, va pujar les escales i va entrar a la meva habitació. Podríem dir que de manera molt oportuna, perquè just en aquell moment de mi ja només es veien els dits dels peus.
La pobra dona va córrer al lavabo a buscar l'escombra i a cops i estrebades em va poder treure del mig del matalàs.
Un cop sa i estalvi, i la meva progenitora recuperada de l'esglai, ens vam posar d'acord per no explicar-ho a ningú. Això sí, la mateixa tarda vam carregar  el matalàs a la camioneta i el vam portar a la deixalleria.
Per cert, fa dies que no veig aquell noi tan trempat que hi treballava. No sé què se'n deu haver fet ...