Cara i ... cara

Al primer indici de que les coses no marxaven bé no li vaig donar massa importància. En llevar-me vaig voler posar-me les sabatilles i només em van entrar fins a mig peu. Allò ja m'havia d'haver esverat, però, com que jo no acabo de veure les coses clares fins després d'una dutxa tonificant i un bon esmorzar ..., aquell detall em va passar per alt.

En entrar dins la banyera em vaig adonar que el meu cap gairebé tocava la dutxa de telèfon, però tampoc hi vaig posar massa atenció. El mateix que vaig fer amb la tovallola -què curiós, ara només em tapava el pit o els genitals, l'esquena o el cul-. -Dec haver-ne triat una de petita- vaig pensar.

Però va ser en posar-me davant el mirall que el món em va caure a sobre.

Primer només vaig poder veure'm la barbeta, però en ajupir-me un xic ... un crit esfereïdor va sortir de la meva boca.

-Qui era aquell que m'estava mirant? -vaig pensar sense esperar resposta, ja que immediatament vaig adonar-me de que la meva cara s'havia transformat en la del meu veí-.

Em van venir calfreds i una suor intensa començava a amarar-me el cos. Justament el meu veí! Aquell culmerdós, fanfarró i prepotent que vivia al mateix replà que jo. Un presumptuós, vaja.

No sabia què fer i vaig decidir vestir-me. Un cop arreglat -això és un dir, perquè semblava que la meva roba s'hagués encongit dues talles-, vaig dirigir-me cap a la porta de sortida de l'habitatge i en obrir-la va anar d'un fil que no em vingués un tropell, perquè just a davant meu hi havia una persona com jo -és a dir, com el jo que havia estat fins abans d'ahir. Jo ..., vull dir ell, em va mirar amb cara de no entendre-hi res i amb la seva mà va agafar la meva i em va dir nerviós:

-Jo no em separo de tu fins que trobem una explicació.