Dèlia

Els matins d'estiu la gent es lleva amb el cos nafrat per les picades de mosquit i la Dèlia no n'era una excepció. En el seu cos magre però ben proporcionat s'hi podien comptar cada dia dos, tres, quatre, ... senyals nous en llocs diferents, però n'hi havia dos -que sempre apareixien just a la meitat del coll- iguals, simètrics, col·locats un damunt de l'altre. La noia va comprar a la farmàcia un repelent de mosquits i, fent cas al farmacèutic, abans d'anar a dormir es flitava turmells, canells i coll. Malgrat tot, les nafres continuaven al mateix lloc matí rere matí.
Res no la feia sospitar que aquell mundo, que li havia regalat la seva àvia abans de morir i que ara es trobava situat al passadís -just abans d'arribar a la seva habitació-, s'havia convertit en el redós d'un jove vampir alt i esprimatxat -però molt atractiu- que començava a adonar-se que la Dèlia podia convertir-se en quelcom més que un bon ressopó.