Potser, després de tot,
hauríem de morir joves.
Morir quan trenca l'alba,
guardant a la retina
la llum del pleniluni
en plena primavera.
Somrients per morir encara
damunt de l'herba tendra,
després d'una revolta,
folls d'una borratxera.
Potser, després de tot,
hauríem de morir joves,
servant l'aroma intacte,
el foc del primer amor,
i ignorant el dolor
amarg de la ressaca,
i evitant el sabor
agredolç de la nostàlgia.
ENRIC RAMIONET
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada