LES COSES VAN CANVIANT

Estem segurs que la Mamu no ha sentit a parlar de feminisme, ni de la lluita de les dones al llarg dels anys per aconseguir la igualtat; però ara mateix està fent un pas molt important per a ella mateixa i també per a  totes les noies que han nascut a la zona més rural de Gàmbia.

Al seu poble, Dingiri, hi ha dues escoles: la que anomenen escola anglesa, que és un centre públic  i la madrassa, que és un centre religiós privat. La Mamu va anar durant sis anys a l’escola pública i quan va acabar la primària va sorgir el primer repte: I ara què? La majoria de noies en aquest moment abandonen els seus estudis i es queden a casa ajudant en les tasques domèstiques i tenint cura dels infants, tot esperant que la família els trobi un bon noi per casar-se.  Però la Mamu tenia molt clar que volia continuar estudiant  i, un cop vençudes les reticències familiars, es va matricular a una escola secundària de Badari, la que tenia més propera i que li suposava fer cada dia 20 quilòmetres amb bicicleta, 10 d’anada i 10 de tornada.


L’esforç personal que li suposava l’estudi, però també els desplaçaments, no la van fer defallir i després de tres anys va aconseguir el títol. Una fita molt important per a qualsevol jove de Dingiri, sigui noi o noia. Només com anècdota us direm que en temps d’eleccions les meses  han d’estar ocupades per gent que tingui estudis superiors i, de tot el poble, la Mamu és l’única que de moment pot fer aquesta funció.
Després de saber que havia aprovat va deixar entendre als seus pares que voldria continuar estudiant, però aquesta vegada el repte era molt més gran. A Gàmbia, per realitzar estudis superiors no obligatoris cal anar a Serrekunda, una ciutat de més de 200.000 habitants, que es troba situada just a l’altra punta del país i que fa necessari quedar-s’hi a viure durant el curs.     I això, els pares gambians ho viuen com una font de preocupacions i problemes. A la seva manera, una noia jove, soltera, que se’n va a viure lluny de casa sense la vigilància estricta de la família, pot veure’s seduïda per un munt de temptacions. I es poden estalviar molts maldecaps si es queda a casa i es dedica a les tasques familiars mentre espera trobar un bon marit.

 Però la tenacitat de la Mamu, juntament amb el suport rebut per part de la mare van aconseguir dur-la fins a la ciutat i ara mateix es troba a Serrekunda estudiant l’equivalent a un batxillerat al nostre país. Però no seríem justos si no expliquéssim també que qui ha tingut un paper molt important en aquest afer ha estat el seu xicot, un noi que l’ha animat i que l’ha recolzat  davant la família. I és que les societats van canviant, no tan de pressa com voldríem, però van canviant.

@NuriFont 

Text publicat a la revista El Butlletí de Llagostera

Traducció del text a l'anglès:

  We are sure that Mamu hasn’t heard about feminism, or about women’s struggles over the
years to achieve equality; but right now she is taking a very important step for herself and
also for all the young women and girls who are born in the most rural part of Gambia.
In her village, Dingiri, there are two schools: one is referred to as English School, which is
a public school, and the madrassa, which is a private religious school. Mamu attended the
public school for six years, and when she finished her primary education, the first challenge
appeared: Now what? The majority of girls abandon their education at that point, and they
stay at home helping with household tasks and caring for smaller children, while waiting
for their families to find them a good young man to marry. But Mamu was convinced that
she wanted to continue with her education and, once she overcame her family’s reluctance,
she enrolled in a secondary school in Badari, her closest secondary school, which involved
a bike ride of 20 kilometres each day, 10 there and 10 back.
After three years of hard work, the studying and traveling to school did not make her give
up, and she obtained her secondary school certificate. A very important achievement for
any young person in Dingiri, whether boy or girl. Just as an anecdote, during election
periods, polling stations have to be run by people with higher education and, in the entire
village, Manu is the only one who, at the moment, can fulfil this duty.
After knowing that she had passed her exams, she let her parents know that she wanted to
continue studying, only this time the challenge was much bigger. In Gambia, in order to
continue with higher education, you have to go to Serrekunda, a city of more than 200,000
inhabitants, which is right at the other end of the country and it’s necessary to move there to
live during the academic year. Gambian parents see this as a source of constant worries and
problems. In a way, a young woman, single, who moves away from home and without the
strict oversight of her family, can be seduced by countless temptations. And therefore,
parents can save themselves worries if their daughter stays at home, dedicates herself to
household chores while waiting for a good husband.
Yet, Manu’s determination, together with her mother’s support, have managed to bring her
to the city, and she’s now in Serrekunda studying her baccalaureate. But, we wouldn’t be
giving the story justice if we didn’t explain that her boyfriend has also had a crucial role.
He has encouraged her and supported her in front of her family. Societies are changing, not
as fast as we would want them to, but they are changing.

DEMOCRÀCIA, NEOLIBERALISME I ESCOLA

Us heu parat a pensar com es poden ensenyar als nostres fills i filles conceptes en els quals no creiem? Una de les competències bàsiques que el Departament d’Ensenyament demana que l’escola treballi és la Competència Social i Ciutadana i aquesta diu que per assolir-la cal tenir en compte els valors d’un sistema democràtic. Permeteu-me dubtar de la sinceritat de l’Administració i de la majoria d’equips directius en aquest plantejament, i us diré per què.

Des de fa uns quants anys l’escola pública s’ha anat emmirallant en el funcionament de les escoles privades i, gràcies a les directrius del Departament i al determini de directores i equips directius, s’ha anat imposant aquest model. Directors no votats pel Claustre, que es perpetuen en el càrrec i que són bons gestors de cara a l’Administració perquè tenen els claustres sota control, amb informacions que no arriben o fins i tot que amaguen directament, i que només posen a votació temes intranscendents, com triar els dies de lliure disposició o com celebrar la Castanyada. I pensareu.. com ho permeten els mestres? Doncs els que s’adonen que hem entrat en un sistema antidemocràtic i que tenen plaça en el centre són condemnats a l’ostracisme, o es posa en dubte la seva capacitat per dur a terme la seva tasca o directament pateixen assetjament. I els pobres interins? Amb aquests no tenen cap problema, només els cal no signar la confirmació de la plaça. I per acabar-ho d’arrodonir ara els directors poden triar quins mestres volen a les seves escoles, només signant un document que acrediti que aquella persona en concret se la necessita per dur a terme un projecte tan important com portar l’hort escolar, per exemple.
I els pares què hi diuen? La veritat és que desconeixen, en la majoria dels casos, el funcionament del centre. Se’ls ven que el centre on han inscrit els seus fills és una escola innovadora, moderna, on els seus fills podran decidir què volen aprendre i com ho volen aprendre. On els seus desitjos infantils no seran frustrats per mestres retrògrads que l’única cosa que busquen és la comoditat a la seva feina.
I, com deia més amunt, al Departament ja li va bé tenir un gerent a cada escola que filtri o directament prohibeixi totes les queixes i malestars de mestres i pares. A més, tot i no estar d’acord amb algunes de les bestieses que es fan en nom de la innovació, ho permet perquè si una gràcia té per a ells aquest moviment és que culpabilitza els mestres dels fracassos escolars i en cap cas l’administració (manca de recursos, ratios exagerades..). A més, callar a canvi de que entitats financeres vagin destinant recursos a l’educació, i per tant suplint les obligacions del govern de torn, els sembla una molt bona opció.
 Mentrestant i seguint criteris neoliberals i doctrines capitalistes qui hi sortirà perdent? Com no podia ser d’altra manera els que necessiten recursos que compensin les desigualtats socials i educatives, alumnes vulnerables i en risc d’exclusió social als quals l’escola hauria d’oferir tot el que els cal per tenir un futur millor que el dels seus progenitors.

Nuri Font

David Fernández davant el 27-S

ELS QUE NO COMPTEN

A la gran majoria dels centres educatius s'hi pot trobar un col·lectiu que jo anomeno irònicament Els que no compten.
Es tracta, dient-t'ho sense embuts, d'aquells alumnes que no poden seguir el ritme d'aprenentatges de l'aula.
Aquells que trobes amb el cap recolzat damunt els braços enmig d'una classe de vint-i-cinc nois i noies. Aquells que quan entres et miren i, sense paraules, et diuen TREU-ME D'AQUÍ! I els que tots els centres intenten camuflar quan es tracta de fer proves d'avaluació.
Però són ells precisament els que t'obren els ulls i et fan adonar de moltes coses.
Els que t'adverteixen de que molts dels continguts que s'imparteixen a les aules, encara avui, són totalment absurds i es troben fora de lloc i fora de temps.
Els que ens diuen que, en alguns casos, estem ensenyant de la mateixa manera que ens ensenyaven els nostres antics mestres.
Els que saben distingir quan un contingut és interessant i es podrà aplicar i, per tant, val la pena fer l'esforç d'interioritzar-lo.
En fi, són els que quan els mires directament als ulls i els dius VOLS VENIR A LA MEVA CLASSE?, fan un salt de la cadira i no se t'abracen perquè hi ha testimonis, que si no ... I és que saben que per a mi compten i ... molt! Perquè els meus objectius i els seus coincideixen plenament: Aprendre i ser feliços.

NuriFont

ARRUFANT LES CELLES - Crònica d'Enric Ramionet al diari EL PUNT

Aquell català que es va emprenyar tant quan els trens d'aquest país no funcionaven, des d'aleshores no ha deixat d'arrufar les celles. Avui, sumit en el fangar de la crisi i envoltat per un món que, a vegades, sembla en procés de descomposició, té més raons que mai per estar furiós i ara, a més de mantenir aquell arrufament, també fa morros i serra les dents, i deu fer, certament, mitja por.

Li he llegit ja unes quantes cartes al director, a diferents diaris, trameses des dels indrets més diversos. Maleeix, és clar, la llarga i antiga condescendència amb la corrupció als palaus que no fa gaire s'ha esbombat, i la condescendència governamental recent amb una banca que, centrada en la seva pròpia salvació, abandona tothom als efectes del temporal que en bona part ella mateixa ha provocat.

En les seves expressions, aquest català mai s'oblida de definir la classe política com uns poca-soltes, i ho diu en aquests termes perquè en públic es conté. A la intimitat empra altres contundències, i quan ho fa, inclou tothom sense distingir-ne la coloració, adreçant la ira a tot l'espectre sencer de l'arc de Sant Martí polític. Els retreu el politiqueig, el sectarisme, la preocupació exclusiva pel càrrec i la parcel·la de poder, i els considera membres d'una casta distant, allunyada dels maldecaps terrenals. Els reprova en genèric, però, com és natural, es mostra particularment irritat amb els que governen en l'actualitat.

I ja que aquí i allà manen les autoqualificades esquerres, per aquelles coses del principi d'Arquimedes o de la noció del yin-yang i per a desesperació de tots els que hi varen donar suport i se senten traïts, en les malediccions apareixen sovint rampells carques. Diu que ja està bé de miraments amb els ecologistes, de fer el bleda amb els immigrants o amb els delinqüents i que ja n'hi ha prou de destinar esforços i recursos a això tan mesquí i maniqueu de la Memòria Històrica. Si fos possible fer abstracció (que no ho és) de l'atàvica pugna catalanoespanyola que consumeix quasi totes les energies, ens descobriríem havent fet una espectacular regressió ideològica.

El català emprenyat que segueix fidel a les conviccions progressistes procura apartar-se de les misèries del món, i el discurs esquerranós que tant predicament tenia per aquestes terres s'ha desacreditat sense haver tingut l'oportunitat de passar a la pràctica. Almenys tal com s'havia cobejat. Perquè quina sensibilitat mediambiental hi ha darrere les obres de la C-31? Quina concepció de desenvolupament i de país? Quina preocupació social batega sota els contractes escombraria del professorat interí, o en la reducció de les plantilles a l'escola pública? Quina voluntat de transparència en l'enigmàtica assignació de places? Des de quina pràctica de la participació, de la implicació s'ha aconseguit exasperar pràcticament tota la comunitat docent que, per tradició i per contacte amb els efectes de les desigualtats socials, era un dels sectors professionals més proclius a un govern d'esquerres?

La idea de país, el model de desenvolupament governant uns o altres, no ha canviat, la inversió en polítiques públiques continua essent de les més baixes d'Occident. La crisi és sobretot una crisi derivada de les insensateses del mercat, però molts catalans emprenyats estan fastiguejats de discursets progressistes. I aquest descrèdit és el que ens costarà més de perdonar al tripartit i a la seva herència. Això, i haver-nos deixat cellajunts, disposats a enamorar-nos de qualsevol patriota populista.