EL COCODRIL

Aquesta nit la meva mare ha adoptat un cocodril. Un cocodril jove i desconfiat que observava molt atentament els moviments de la gent que l'envoltàvem expectants. De seguida ella ha pres la iniciativa: Aquest animal té gana. Haurem de donar-li alguna cosa per menjar. En aquell moment només disposava d'una cassola de vedella amb bolets que havia preparat per diumenge. L'animal, que devia fer dies que no s'emportava res a la boca, en sentir l'olor d'aquell guisat s'hi ha abraonat i en un obrir i tancar d'ulls se n'ha empassat el contingut, bolets inclosos. Llavors ha fet l'intent d'apropar-se amb la boca oberta al Mingo, el gat pèl-roig que viu enganxat a les faldilles de la mare i aquesta li ha clavat una plantofada damunt del morro tot dient-li Això no és fa! que ha deixat a la pobra bèstia veient visions. El meu germà i jo, que coneixem el tarannà acollidor de la nostra progenitora hem intentat donar algun consell: Aquest animal no pot viure a casa, Et donarà molts problemes!, però veient-la capficada cercant caixes i coixins per a fer-li un llit hem desistit de seguida.
La veritat és que fa tres dies que viuen junts, mare, gat i cocodril i podem dir que el nivell de convivència va millorant, entre plantofades, esgarrapades i alguna dentada. Fins i tot, en alguna de les visites que hem fet a aquest zoo particular hem pogut observar una calma tensa, presagi de que les coses poden anar a millor.

La vida/La mort

Des de la finestra estant veig un pardal cercant engrunes damunt la vorera, dos til·lers molt alts de fulles verdíssimes, i abelles i altres insectes que picotegen els seus petits fruits rodons. Les persianes del bloc de pisos que tinc al meu davant es van aixecant, ara una ara l'altra, com si s'haguessin posat d'acord. I les botigues comencen a obrir les seves portes. La gent, amb cara de son i com enduts per una força superior es van desplaçant cap al seu lloc de treball, alguns a peu i altres arrapats al volant o al manillar. Uns nens carregats amb les seves motxilles es dirigeixen cap a l'escola i es creuen amb un home que corre amb un got de cafè a la mà. Els paletes van traient la runa d'un local i la van col·locant dins d'una camioneta vella i arrossinada...
La vida es mostra tal i com és: caòtica, dura, inclement..., però també esperançadora, alegre i lluminosa.
I com a contrapunt, a l'altre costat de la finestra, la mort és a punt d'arribar i se l'espera, com un alliberament del dolor, amb tristesa, respecte i submissió.
.
20 de juny de 2019

CERIMÒNIA SOLEMNE

Sempre m’han atret els cementiris pel seu silenci respectuós, perquè són com petits museus d’història –llegir els noms escrits a les làpides, les dates, els epitafis... et van apropant al passat de la teva comunitat – i també per la seva estètica, sovint decadent. Quan entres et sents traslladada a un altre món, a un altre espai, on el temps no transcorre dins els paràmetres que considerem normals. Dins d’aquell espai, ombres i records et van embolcallant i et fan sentir el que de veritat és la vida, un camí molt curt, a vegades insignificant, si no fos que l’has compartit amb altres.
 

Però us volia explicar una anècdota que vaig viure ja fa molts anys. 

Era el mes d’agost i la calor no et permetia aguantar més de dos minuts al sol. Assistia a la cerimònia d’enterrament d’una persona gran. Els fills i els néts tristament emocionats pel moment que anaven a viure es trobaven davant d’un dels blocs de nínxols. El de la seva família era un nínxol vell, d’aquells que ja han contingut vàries generacions de difunts, i situat a dalt de tot. Els eficients operaris suaven molt, un enfilat dalt d’una estructura metàl·lica en forma d’escala que, a cops de manubri, l’altre feia pujar o baixar depenent de les necessitats. I deia que suaven molt per la calor, però també per l’estrès que els provocava ser els protagonistes en aquell moment. Van col·locar el taüt damunt l’estructura metàl·lica i el van anar pujant fins a l’alçada del nínxol. Aparentment tot havia estat preparat abans, el nínxol obert, les restes anteriors arraconades i tot el material per tornar a segellar la làpida preparat. Però va esdevenir la catàstrofe.

Els dos homes enfilats amb la caixa damunt l’estructura, la van encarar cap al forat i empenyent fort miraven de fer-la entrar, però no hi havia manera; quelcom impedia el seu pas. La van enretirar i un d’ells es va posar de cap dins el nínxol per arraconar el que feia nosa. Les gotes de suor els queien a tots dos cara avall i la família començava a adonar-se que l’operació no seria fàcil. 

Quan l’home va sortir i va demanar una bossa de plàstic a l’altre, vaig començar a adonar-me’n que assistiria a un enterrament singular. Aguantant la bossa amb una mà, la va començar a omplir d’ossos i restes orgàniques que havien resistit el pas dels anys, després la va situar  arrambada a un costat del forat i va preveure que aquesta vegada sí que la caixa entraria. Però amb el que no havia comptat era que les dimensions dels nínxols vells eren més reduïdes, la qual cosa va poder comprovar de seguida en tornar empènyer la caixa. La fesomia d’aquell pobre operari anava canviant per moments, ara ja tenia la cara desencaixada i vermella com un perdigot.

Va tornar entrar de cap, i amb força va estirar quelcom que des de baix no es veia, però que va resultar ser el cos sencer i momificat d’una antecedent de la difunta. Aquest cos conservava encara restes de roba i sobretot les mitges i, en treure-la del forat i aixecar-la agafant-la amb les dues mans, una d’aquelles mitges es va entortolligar al coll del pobre home, com si fos una petita venjança per haver-la fet sortir del seu repòs perpetu.

I mentre els familiars ja no podien més i decidien retirar-se, el treballador es va poder desfer de la mitja i va col·locar la mòmia damunt la teulada. Haig de dir que de tot el seguici només vam quedar set o vuit persones encuriosides pel desenllaç de l’operació. Els detalls finals de la qual, entre còmics i escruixidors, potser és millor que us estalviï. Només us diré que, a dia d’avui, encara em pregunto què deuria passar-li pel cap a qui passegés per davant del cementiri en el moment en què una mòmia apareixia dreta damunt de la paret i després s’ajeia tranquil·lament  sobre la teulada per prendre el sol, un matí d’agost extremadament calorós. 

NuriFont

L'atac de les formigues

Totes estaven desesperades i, per més que es pasessin hores i hores pensant, no trobaven cap solució al seu gran problema. I dic GRAN, amb majúscules, perquè el tamany era important.

Feia anys que aquella colònia de formigues vivia en el mateix lloc. Havien arribat a construir un formiguer ben dissenyat i amb les últimes comoditats. Una entrada anti-aiguats, tubs de ventilació, cambra fosca per a la reina, magatzem d'aliments amb dispositiu anti-humitat, ... Tot el que facilitava una bona vida i una bona convivència.

Però un dia, de bon matí, les que s'havien quedat dins el niu per a les tasques de neteja i manteniment van sentir un soroll espantós que anava guanyant en intensitat. També les sales i els passadissos del formiguer van començar a tremolar i elles espantades van romandre quietes, unes a prop de les altres, esperant que aquell estrèpit desaparegués.
Quan això succeí, les més agosarades van sortir del niu per veure què havia passat.
I quin disgust van tenir en adonar-se que, a prop de l'entrada de casa seva, hi havia un munt de petits cossos negres immòbils. Eren les seves companyes, les que aquell dia havien sortit a la recerca d'aliments i que ara havien perdut la vida.
També van observar les destrosses. Totes les portes d'entrada havien estat malmeses, com si un gegant malintencionat hagués saltat damunt d'elles amb la intenció de fer-les malbé.
I, efectivament havia estat un gegant: un elefant enorme que es passejava tranquil·lament per la sabana.

L'animal era pervers i tossut de mena i, malgrat els retrets i els precs de les formigues, ell va respondre que aquell indret era casa seva i per tant podia caminar per on volia.

Aquest episodi es va anar succeint dia rere dia. El niu dels petits animalons tenia ja un aspecte desolador i el més trist de tot plegat era la quantitat de companyes obreres que morien cada dia.

Llavors va passar que en una de les assemblees que organitzaven les formigues per buscar solucions al seu problema, una de les més joves va proposar atacar al seu enemic.
-Per més que hem intentat fer-li veure el mal que ens està fent, que li hem pregat que no torni a malmetre casa nostra, ell continua obstinant-s'hi i no canviarà d'actitud. És per això que hem de decidir atacar-lo. Ell és alt i gros, però nosaltres som milers i ja sabeu aquella dita: La unió fa la força!

I la proposta va ser acceptada per unanimitat.
L'endemà al matí van esperar que l'elefant s'apropés al seu niu i totes, obreres i soldats, van escometre l'animal. Però aquest, en sentir que alguna cosa se li enfilava potes amunt, va començar a espolsar-se amb energia i totes les formigues van caure a terra. Unes ferides, les altres mortes, ... La càrrega no havia tingut èxit.
Però elles no van pensar en retirar-se. Les que quedaven, a les ordres d'aquella formiga jove i decidida, van intentar un altre atac. Aquesta vegada es van repartir: un esquadró per a cada pota. La bèstia enorme va tornar a sacsejar el seu cos. Les formigues anaven caient a grapats, però les que podien seguien arrapant-se als pèls gruixuts de l'animal.

Finalment només una va poder arribar fins a l'alçada del coll de l'elefant i des d'allà va mirar a terra. Milers de companyes seves jeien immòbils, d'altres estaven agonitzant, ... Només un grupet de cinc o sis se la miraven amb una barreja de ràbia, ànsia i emoció. Sentiments que van esclatar des del cor de la més jove, la que havia estat líder d'aquella batalla, que amb un crit esfereïdor va dir:

-ESCANYA'L!

(Qualsevol comparació amb la realitat no és pura coincidència)

PRIMER DIA

Primer dia

View more documents from nfont.