EL COCODRIL

Aquesta nit la meva mare ha adoptat un cocodril. Un cocodril jove i desconfiat que observava molt atentament els moviments de la gent que l'envoltàvem expectants. De seguida ella ha pres la iniciativa: Aquest animal té gana. Haurem de donar-li alguna cosa per menjar. En aquell moment només disposava d'una cassola de vedella amb bolets que havia preparat per diumenge. L'animal, que devia fer dies que no s'emportava res a la boca, en sentir l'olor d'aquell guisat s'hi ha abraonat i en un obrir i tancar d'ulls se n'ha empassat el contingut, bolets inclosos. Llavors ha fet l'intent d'apropar-se amb la boca oberta al Mingo, el gat pèl-roig que viu enganxat a les faldilles de la mare i aquesta li ha clavat una plantofada damunt del morro tot dient-li Això no és fa! que ha deixat a la pobra bèstia veient visions. El meu germà i jo, que coneixem el tarannà acollidor de la nostra progenitora hem intentat donar algun consell: Aquest animal no pot viure a casa, Et donarà molts problemes!, però veient-la capficada cercant caixes i coixins per a fer-li un llit hem desistit de seguida.
La veritat és que fa tres dies que viuen junts, mare, gat i cocodril i podem dir que el nivell de convivència va millorant, entre plantofades, esgarrapades i alguna dentada. Fins i tot, en alguna de les visites que hem fet a aquest zoo particular hem pogut observar una calma tensa, presagi de que les coses poden anar a millor.