PREMONICIÓ

Podia mirar als ulls de les persones i endevinar quin seria el seu futur i si els quedava gaire temps de vida. Davant d'aquesta particularitat, que ell considerava una maledicció, va optar per tenir sempre la mirada baixa i evitar els cara a cara. Llavors va començar a ser titllat de persona insegura, amb poca autoestima, amb un trastorn d'ansietat social... En fi, una persona que no era de fiar.

En una ocasió, en un sopar de feina que no havia pogut evitar, un company conegut per les seves fanfarroneries li va retreure la seva actitud i ell, cansat de prejudicis, el va mirar fixament i li va etzibar: TRES MESOS!

Nuri Font

Sant Jordi 2022

 Segons fonts ben informades, la Llegenda no la va escriure el Drac.

PRELUDI

 Era de nit i els focus del cotxe il·luminaven la carretera deserta. Ella mirava de tant en tant i de cua d'ull el rostre del seu marit que conduïa en silenci. Un sisè sentit l'advertia que allò era el preludi d'una tragèdia  i dins seu implorava que aquell camí no s'acabés mai.

Reflexions

 Si saps el que et convé, no ho faràs.

Amenaça o consell? 

Així, entre consells i amenaces em vaig anar fent gran. I ara, que sóc un vell inútil i xacrós, penso que tant de bo hagués maldat per deixar de banda el que em convenia.

Imatge

No em veig mai bé a les fotografies, deia mentre mirava sense les ulleres una imatge del seu estimat Jack, el dòcil bulldog amb qui compartia la seva vida.

Passen els dies

Passen els dies i
sota un pam de cel
t'imagino lliure
per recórrer
els blaus camins
i àgil per viatjar
d'un somni a l'altre.

                 NuriF

Vida de parella

A les nits esperava amb ànsia que arribés molt borratxo a casa. Tan borratxo que perdés l'equilibri només d'entrar, perquè si l'alcohol no el feia arribar fins aquest estat s'assegurava una altra nit d'insults, empentes i pallisses.
Feia temps que volia fugir d'aquesta situació, però la por la paralitzava. On aniria? Què faria per guanyar-se la vida? Des dels setze anys lligada a aquell monstre que no l'havia permès créixer, viure i ser feliç! Quantes vegades havia imaginat que sortia per la porta cap a un destí desconegut, però segur que millor que el que ara tenia!
Fins que una nit un camioner que havia conduit moltes hores va fer un cop de volant i va envair el lateral de la calçada, just quan l'home tornava borratxo cap a casa. Quan els municipals van arribar a casa seva per donar-li la notícia de la mort del seu marit, ella es va posar a plorar. I va continuar plorant el dia del comiat i uns quants dies més. La gent del poble la volia consolar amb les típiques frases utilitzades en aquestes situacions: La vida és així! Tan jove encara! Ara t'has de refer! T'has de cuidar!  Però quan algú amb tota la bona fe del món li va dir: Pensa que sempre estarà  amb tu! , llavors sí que no se'n va poder estar:
NI T'HO PENSIS!

En punt mort

No podia escriure. La pena que sentia era tan gran que li paralitzava algunes de les funcions del cervell, precisament les que tenien a veure amb la creativitat, les que en dies passats l'havien ajudat a tenir aquelles idees ocurrents, gairebé genials. En canvi ara, aquella eina que semblava tan poderosa només era capaç d'activar les tasques més primàries, només les que li permetien sobreviure.
Amb això en tenia prou? Evidentment va pensar que no i va determinar que l'única opció que li quedava era ofegar-la.

On ets?

On ets, amor meu?
Aquesta era sempre la pregunta mentre la mirava als ulls. Uns ulls que havien perdut per sempre la capacitat d'expressar-se.

NuriF 
 

Commutació de pena

Havia passat dotze anys de la seva vida al corredor de la mort. Quan li van comunicar que li havien commutat la sentència per una condemna de vint anys de presó, es va negar en rodó a fer el canvi. A ell no li agradava perdre el temps d’aquesta manera!

ELS PRIMERS PETONS

Els primers petons sempre són dolços.
Els últims poden convertir-se en mossegada.

AMORS QUE MATEN

Eren tan grans el menyspreu i l'odi que sentia, que la va citar davant del penya-segat. El que ell no sabia era que aquells sentiments eren recíprocs.
Quan van trobar els dos cossos a la platja, la gent del poble emocionada va decidir retre'ls un homenatge enterrant-los ben junts.

NuriF

Microrelat: El dinosaure

La vida/La mort

Des de la finestra estant veig un pardal cercant engrunes damunt la vorera, dos til·lers molt alts de fulles verdíssimes, i abelles i altres insectes que picotegen els seus petits fruits rodons. Les persianes del bloc de pisos que tinc al meu davant es van aixecant, ara una ara l'altra, com si s'haguessin posat d'acord. I les botigues comencen a obrir les seves portes. La gent, amb cara de son i com enduts per una força superior es van desplaçant cap al seu lloc de treball, alguns a peu i altres arrapats al volant o al manillar. Uns nens carregats amb les seves motxilles es dirigeixen cap a l'escola i es creuen amb un home que corre amb un got de cafè a la mà. Els paletes van traient la runa d'un local i la van col·locant dins d'una camioneta vella i arrossinada...
La vida es mostra tal i com és: caòtica, dura, inclement..., però també esperançadora, alegre i lluminosa.
I com a contrapunt, a l'altre costat de la finestra, la mort és a punt d'arribar i se l'espera, com un alliberament del dolor, amb tristesa, respecte i submissió.
.
20 de juny de 2019

Parlar del temps

-Bon dia! -va dir la Maria entrant a la fleca.
-Sembla que el farà -va respondre la Dolors.
-Sí, però fa molta falta que plogui -va dir l'Emília.
-Sí, perquè si no plou aquest estiu hi haurà desgràcies -va dir la Paquita.
...
I així van anar encadenant frases estereotipades sense trobar el moment de comprar el pa o d'acomiadar-se.
Finalment, la flequera, que era molt nerviosa, farta de sentir aquella xerrameca les va fer fora i corrent va tancar la porta.
Aquella mateixa nit va penjar un cartell a l'entrada de l'establiment que deia:

EN AQUESTA FLECA QUEDA PROHIBIT PARLAR DEL TEMPS.
SI PLOU O FA SOL NO ÉS ASSUMPTE DE LA NOSTRA INCUMBÈNCIA.

Ella

Durant molt de temps va gaudir  d'una vida intensa i productiva, recolzada per família, amics i companys de feina. Però, de sobte, el temps de bonança es va esvair i poc a poc es va anar

                      submergint dins

                                                el pou profund

                                                              de la desesperació.

EL XAI QUE MIRAVA LES ESTRELLES

Quan tot el ramat quedava tancat i a recés dins el corral, el xai negre s'escapolia per un forat de la tanca i pujava tot sol fins dalt de tot d'un prat per poder mirar les estrelles.
Allà sentia que el cor se li eixamplava, com si entrés en connexió amb quelcom molt més gran que prats, boscos i granges. Resseguia amb la mirada les constel·lacions i els petits punts de llum que pampalluguejaven  i fins i tot alguna vegada havia pogut veure un estel fugaç.

Quan ja començava a clarejar, el xai negre tornava capcot cap al corral, pensant que quelcom tan gran com el que veia cada nit no encaixava en la seva trista vida.

LA LLISTA

Feia dies que sentia els ulls de la meva dona encastats al meu clatell, com si volgués esbrinar els meus pensaments més íntims.
Un dia que ella era de visita a casa d'una amiga vaig regirar-li les butxaques del davantal i vaig trobar-hi una llista per anar a comprar:

.cinta aïllant
.corda gruixuda
.bosses de plàstic industrials
.cloroform
.ganivets de cuina
.galledes
.fregones
.una dotzena d'ous

I el meu cap va començar a donar voltes. Per a què volia una dotzena d'ous?

El monstre

En Roc, el pastor alemany de la Cèlia, es va acostumar a anar a dormir amb ella cada nit. Quan veia que la nena enfilava les escales per pujar a la seva habitació, el gos s'aixecava del jaç que tenia al costat de la llar de foc i pujava tot darrere. Un cop a l'habitació esperava que la nena es fiqués dins del llit i s'enfilava per col·locar-se just al seu costat. La Cèlia es sentia segura i sabia que amb en Roc al seu costat era més difícil que el monstre se li apropés, perquè el seu company d'habitació el roncava i amb el soroll que feia podia despertar el seu germà o la seva mare. Ara dormia més tranquil·la.
Però un dia en arribar de l'escola va cridar en Roc i aquest no va aparèixer. El va cercar dins la casa, als coberts que hi havia al pati i el gos no va aparèixer.Va preguntar a la seva mare si l'havia vist i ella li va dir que no. En Pere, el seu germà tampoc no en sabia res. La nena va buscar per tota la casa, per dins i per fora, i al final va distingir, just darrere el paller, un munt de terra humida remenada i una mica més enllà el collar del seu amic i protector. I amb llàgrimes als ulls de tristesa i de por va entendre de seguida que aquella nit el monstre l'aniria a veure.

@nurifont

Últimes paraules

Aquestes són les meves últimes paraules, però abans de deixar aquest món us n'haig d'explicar el motiu.
Ja fa temps vaig patir una depressió severa i el psiquiatre em va recomanar prendre unes pastilles que m'ajudessin a tranquil·litzar el meu esperit. Els mesos van anar passant i em vaig posar prou bé. Tot i així he anat prenent la medicació al ritme de les meves desventures: que el cap del meu lloc de treball em putejava, jo prenia mitja pastilla més; quan tot tornava al seu lloc, mitja pastilla menys; que tenia una discussió amb la dona, mitja pastilla més i si tornava la pau al meu cor, mitja pastilla menys. I així fins ahir a la nit, just abans d'anar-me'n a dormir. En aquell moment la meva muller em va comunicar que la seva mare, o sigui la meva sogra, vindria a viure a casa perquè es sentia sola.

No sé què em va passar, però em vaig prendre el pot sencer i ara em trobo aquí estirat esperant la dolça son. Llàstima! Precisament ara que feia dies que res em pertorbava.

NF.