CARTA A UNA MESTRA DE BAIXA PER DEPRESSIÓ

He conegut la teva història per casualitat. No sé el teu nom i tampoc et conec personalment, només sé que estàs de baixa per depressió i que el simple fet d’anomenar l’escola on fins fa un parell de setmanes estaves treballant et produeix uns atacs d’ansietat que no pots controlar. Com no podia ser d’altra manera et culpes a tu mateixa de la situació on et trobes, creus que no ets capaç de desenvolupar la teva feina i que ets una persona inepta per a fer de docent. Fins i tot t’estàs plantejant deixar-ho tot, fugir i dedicar-te a una altra cosa. Però a què, si tota la vida has pensat que volies fer de mestra? En aquests moments la teva autoestima es troba a nivells mínims, si no ha desaparegut del tot. Però jo et demanaria que de moment no prenguis decisions i que dediquis un temps a analitzar què t’està passant. 

En primer lloc has tingut mala sort i has anat a parar a una escola d’aquestes autoanomenades innovadores, mal anomenades diria jo, perquè de fet només estan copiant metodologies i models del segle passat, o de l’anterior, i que van fracassar a tots els països on es van implementar. Però els seguidors, o adeptes, ja que es podria considerar un moviment sectari, es converteixen en agents assetjadors del sistema i si per casualitat les teves idees de com s’ha d’ensenyar i aprendre no casen amb les seves et converteixes immediatament en el seu enemic, en una persona poc professional i ancorada en el passat (encara que els resultats dels teus alumnes siguin molt millors que els dels seus).  I suposo que has estat objecte de vigilància extrema, per part dels companys i de l’equip directiu, primer fent-te reflexions , després coaccionant-te i finalment passant directament al menyspreu més absolut. I et voldria dir, per si no te n’has adonat, que t’han estat fent bullying, sí, aquest mal que existeix a les escoles i que sembla que només afecta els alumnes. 

En segon lloc m’agradaria que et fixessis en que els prosèlits, fanàtics, deixebles... anomena’ls com vulguis, d’aquest sistema són gairebé sempre els mestres més mal preparats, els que tenen un bagatge cultural més pobre i que amaguen les seves mancances sota els lemes més corejats d’aquesta innovació (el nen ha d’aprendre a aprendre, no cal que estudiïn, no cal que memoritzin perquè tot es troba a Google i no els calen classes magistrals, ells sols descobriran i aprendran el que creguin convenient) i ara em permetré un incís: Ja em diràs què trobaran si no saben què buscar, si no tenen coneixements previs, si no saben destriar les informacions importants de les que no ho són... També fixa’t que són els docents que menys ganes tenen d’estar al peu del canó, a primera línia, en contacte amb els alumnes i per això troben mil i una excuses: ser de l’equip directiu, ser formador/a de mestres... i lliurar totes les hores possibles. 

En tercer lloc et vull recordar que les bíblies no existeixen en educació, que en la teva feina has de buscar la manera de que tots els nois i noies que estan al teu càrrec aprenguin i arribin al màxim de les seves capacitats. Que ells i elles són individus amb qualitats i necessitats diferents i el que amb alguns funciona, amb altres no, i és deure del mestre cercar la manera de fer-los evolucionar en tots els sentits i utilitzant totes les metodologies necessàries per fer-ho. 

I, per acabar, i des de la perspectiva que em donen els anys et puc assegurar que els que avui es consideren innovadors demà seran considerats uns carques i t’aconsellaria que seguissis el teu instint i la teva vocació i per descomptat els indicadors més importants per a la teva feina, els resultats que has obtingut amb els teus alumnes, sí, tots junts, perquè al capdavall ells hauran après i tu també. 

Nuri Font

Reflexions sobre el confinament

El confinament ens porta a un estat depressiu, d’angoixa i d’inestabilitat. I per què, et preguntes. Pots anar a comprar aliments, pots cuinar, fer pa, tens les xarxes socials i pots accedir a les notícies nacionals i internacionals, a cursos de ioga, de beat fit o de manualitats, així com estar en contacte amb gent del teu entorn familiar i social; estàs abonada a unes quantes plataformes que t’ofereixen pel·lícules i documentals; tens aficions que et permeten canviar d’activitat sovint... Doncs per què et sents tan malament?

Després d’anar-hi donant voltes he arribat a aquestes conclusions:

.Ens falta l’aire, ens falten els raigs del sol, per dir dues coses merament físiques.

.Trobem a faltar el contacte presencial amb la gent propera: poder tenir una llarga conversa mentre et prens un cafè, per exemple.

.Ens afecten les males notícies molt més que abans, quan gaudíem de total llibertat per moure’ns. Aquella persona que coneixies que ha mort pel COVID-19, o aquell personatge públic que senties proper i que ara ja no hi és. Tens la sensació que s’està acabant quelcom però no saps ben bé què. I, sobretot, et sents molt més vulnerable.

.Però el pitjor de tot i el que més ens afecta és veure que estem en mans de polítics sense escrúpols i sense consciència, polítics ineptes que no han fet altra cosa en tota la seva vida que anar vivint de la rifeta. Gent que col·loca la política abans que les persones, l’ interès particular i l’economia per davant de les necessitats socials, els guanys econòmics per davant de les mesures mediambientals i també, per increïble que sembli, el militarisme davant dels coneixements científics.

I tot això no ho sabíem ja? Segur, però aquesta crisi ens ho està deixant més palès que mai.

LES COSES VAN CANVIANT

Estem segurs que la Mamu no ha sentit a parlar de feminisme, ni de la lluita de les dones al llarg dels anys per aconseguir la igualtat; però ara mateix està fent un pas molt important per a ella mateixa i també per a  totes les noies que han nascut a la zona més rural de Gàmbia.

Al seu poble, Dingiri, hi ha dues escoles: la que anomenen escola anglesa, que és un centre públic  i la madrassa, que és un centre religiós privat. La Mamu va anar durant sis anys a l’escola pública i quan va acabar la primària va sorgir el primer repte: I ara què? La majoria de noies en aquest moment abandonen els seus estudis i es queden a casa ajudant en les tasques domèstiques i tenint cura dels infants, tot esperant que la família els trobi un bon noi per casar-se.  Però la Mamu tenia molt clar que volia continuar estudiant  i, un cop vençudes les reticències familiars, es va matricular a una escola secundària de Badari, la que tenia més propera i que li suposava fer cada dia 20 quilòmetres amb bicicleta, 10 d’anada i 10 de tornada.


L’esforç personal que li suposava l’estudi, però també els desplaçaments, no la van fer defallir i després de tres anys va aconseguir el títol. Una fita molt important per a qualsevol jove de Dingiri, sigui noi o noia. Només com anècdota us direm que en temps d’eleccions les meses  han d’estar ocupades per gent que tingui estudis superiors i, de tot el poble, la Mamu és l’única que de moment pot fer aquesta funció.
Després de saber que havia aprovat va deixar entendre als seus pares que voldria continuar estudiant, però aquesta vegada el repte era molt més gran. A Gàmbia, per realitzar estudis superiors no obligatoris cal anar a Serrekunda, una ciutat de més de 200.000 habitants, que es troba situada just a l’altra punta del país i que fa necessari quedar-s’hi a viure durant el curs.     I això, els pares gambians ho viuen com una font de preocupacions i problemes. A la seva manera, una noia jove, soltera, que se’n va a viure lluny de casa sense la vigilància estricta de la família, pot veure’s seduïda per un munt de temptacions. I es poden estalviar molts maldecaps si es queda a casa i es dedica a les tasques familiars mentre espera trobar un bon marit.

 Però la tenacitat de la Mamu, juntament amb el suport rebut per part de la mare van aconseguir dur-la fins a la ciutat i ara mateix es troba a Serrekunda estudiant l’equivalent a un batxillerat al nostre país. Però no seríem justos si no expliquéssim també que qui ha tingut un paper molt important en aquest afer ha estat el seu xicot, un noi que l’ha animat i que l’ha recolzat  davant la família. I és que les societats van canviant, no tan de pressa com voldríem, però van canviant.

@NuriFont 

Text publicat a la revista El Butlletí de Llagostera

Traducció del text a l'anglès:

  We are sure that Mamu hasn’t heard about feminism, or about women’s struggles over the
years to achieve equality; but right now she is taking a very important step for herself and
also for all the young women and girls who are born in the most rural part of Gambia.
In her village, Dingiri, there are two schools: one is referred to as English School, which is
a public school, and the madrassa, which is a private religious school. Mamu attended the
public school for six years, and when she finished her primary education, the first challenge
appeared: Now what? The majority of girls abandon their education at that point, and they
stay at home helping with household tasks and caring for smaller children, while waiting
for their families to find them a good young man to marry. But Mamu was convinced that
she wanted to continue with her education and, once she overcame her family’s reluctance,
she enrolled in a secondary school in Badari, her closest secondary school, which involved
a bike ride of 20 kilometres each day, 10 there and 10 back.
After three years of hard work, the studying and traveling to school did not make her give
up, and she obtained her secondary school certificate. A very important achievement for
any young person in Dingiri, whether boy or girl. Just as an anecdote, during election
periods, polling stations have to be run by people with higher education and, in the entire
village, Manu is the only one who, at the moment, can fulfil this duty.
After knowing that she had passed her exams, she let her parents know that she wanted to
continue studying, only this time the challenge was much bigger. In Gambia, in order to
continue with higher education, you have to go to Serrekunda, a city of more than 200,000
inhabitants, which is right at the other end of the country and it’s necessary to move there to
live during the academic year. Gambian parents see this as a source of constant worries and
problems. In a way, a young woman, single, who moves away from home and without the
strict oversight of her family, can be seduced by countless temptations. And therefore,
parents can save themselves worries if their daughter stays at home, dedicates herself to
household chores while waiting for a good husband.
Yet, Manu’s determination, together with her mother’s support, have managed to bring her
to the city, and she’s now in Serrekunda studying her baccalaureate. But, we wouldn’t be
giving the story justice if we didn’t explain that her boyfriend has also had a crucial role.
He has encouraged her and supported her in front of her family. Societies are changing, not
as fast as we would want them to, but they are changing.

DEMOCRÀCIA, NEOLIBERALISME I ESCOLA

Us heu parat a pensar com es poden ensenyar als nostres fills i filles conceptes en els quals no creiem? Una de les competències bàsiques que el Departament d’Ensenyament demana que l’escola treballi és la Competència Social i Ciutadana i aquesta diu que per assolir-la cal tenir en compte els valors d’un sistema democràtic. Permeteu-me dubtar de la sinceritat de l’Administració i de la majoria d’equips directius en aquest plantejament, i us diré per què.

Des de fa uns quants anys l’escola pública s’ha anat emmirallant en el funcionament de les escoles privades i, gràcies a les directrius del Departament i al determini de directores i equips directius, s’ha anat imposant aquest model. Directors no votats pel Claustre, que es perpetuen en el càrrec i que són bons gestors de cara a l’Administració perquè tenen els claustres sota control, amb informacions que no arriben o fins i tot que amaguen directament, i que només posen a votació temes intranscendents, com triar els dies de lliure disposició o com celebrar la Castanyada. I pensareu.. com ho permeten els mestres? Doncs els que s’adonen que hem entrat en un sistema antidemocràtic i que tenen plaça en el centre són condemnats a l’ostracisme, o es posa en dubte la seva capacitat per dur a terme la seva tasca o directament pateixen assetjament. I els pobres interins? Amb aquests no tenen cap problema, només els cal no signar la confirmació de la plaça. I per acabar-ho d’arrodonir ara els directors poden triar quins mestres volen a les seves escoles, només signant un document que acrediti que aquella persona en concret se la necessita per dur a terme un projecte tan important com portar l’hort escolar, per exemple.
I els pares què hi diuen? La veritat és que desconeixen, en la majoria dels casos, el funcionament del centre. Se’ls ven que el centre on han inscrit els seus fills és una escola innovadora, moderna, on els seus fills podran decidir què volen aprendre i com ho volen aprendre. On els seus desitjos infantils no seran frustrats per mestres retrògrads que l’única cosa que busquen és la comoditat a la seva feina.
I, com deia més amunt, al Departament ja li va bé tenir un gerent a cada escola que filtri o directament prohibeixi totes les queixes i malestars de mestres i pares. A més, tot i no estar d’acord amb algunes de les bestieses que es fan en nom de la innovació, ho permet perquè si una gràcia té per a ells aquest moviment és que culpabilitza els mestres dels fracassos escolars i en cap cas l’administració (manca de recursos, ratios exagerades..). A més, callar a canvi de que entitats financeres vagin destinant recursos a l’educació, i per tant suplint les obligacions del govern de torn, els sembla una molt bona opció.
 Mentrestant i seguint criteris neoliberals i doctrines capitalistes qui hi sortirà perdent? Com no podia ser d’altra manera els que necessiten recursos que compensin les desigualtats socials i educatives, alumnes vulnerables i en risc d’exclusió social als quals l’escola hauria d’oferir tot el que els cal per tenir un futur millor que el dels seus progenitors.

Nuri Font

ELOGI DE LA GENT SENZILLA

Assisteixo a la presentació d’un llibre que per atzar fa dies que m’acompanya. Es tracta de la biografia d’August Gil Matamala, escrita a dues mans per David Fernández i Anna Gabriel. Després de la presentació de l’acte per part de Benet Salellas intervenen dos dels protagonistes d’aquesta història -i dic dos perquè com tothom sap la tercera es troba exiliada per motius polítics -.  

Com no podia ser d’altra manera, em deixo atrapar per l’oratòria brillant d’en David, curiosament contraposada al seu to de veu suau i delicat -com si t’estigués parlant a cau d’orella- i també per la humanitat que traspua el personatge principal: l’August. I és llavors quan començo a pensar què seria de nosaltres -què seria del nostre món- sense la gent senzilla, la gent que treballa, que s’escarrassa dia a dia per alleujar la intemperància d’una societat sovint cruel i insensible envers les fragilitats dels qui en formem part. I em venen al cap un munt d’imatges de persones properes, malgrat el temps i l’espai, que s’han esbatussat amb gegants i molins amb l’objectiu de fer la vida més fàcil als seus coetanis i deixar, ni que sigui per poc, un món millor a les futures generacions.

Són gent a qui no mouen ànsies de poder ni de protagonisme i, a la seva manera, només són empesos per les circumstàncies; que no saben negar-se, ni volen, a les exigències d’un món cruel i insensible i que s’esforcen per llimar desigualtats, incongruències i perversitats, fruits del sistema o només de la vilesa d’individus sense ànima. Gent, sovint anònima, que saben que el seu triomf personal serà encarar-se amb ells mateixos i dir He fet el que havia de fer.

Com no podia ser d’altra manera, renuncien a l’èxit pecuniari i social i, malgrat trontollar alguna vegada degut a la pressió de la família o de la comunitat, continuen la seva tasca de compromís amb pas segur i sense doblegar-se.  Incompresos i volgudament anònims, amb freqüència són titllats de ximples i poc ambiciosos, però què seria de nosaltres sense aquesta gent reservada que fa del combat diari la raó de la seva vida!

@NuriFont

Educació: Reflexions d'un dissabte al matí

L'educació és quelcom tan important per a una societat que no pot quedar en mans dels polítics de torn, ni de docents frívols amb ànsies de protagonisme. Els seus objectius no poden anar variant de curs en curs, o de legislatura en legislatura, sinó que han de ser pensats i redactats tenint en compte quins són els valors essencials d'una societat justa, cohesionada i lliure.

@nurifont