divendres, 15 de juny de 2018

DEMOCRÀCIA, NEOLIBERALISME I ESCOLA

Us heu parat a pensar com es poden ensenyar als nostres fills i filles conceptes en els quals no creiem? Una de les competències bàsiques que el Departament d’Ensenyament demana que l’escola treballi és la Competència Social i Ciutadana i aquesta diu que per assolir-la cal tenir en compte els valors d’un sistema democràtic. Permeteu-me dubtar de la sinceritat de l’Administració i de la majoria d’equips directius en aquest plantejament, i us diré per què.

Des de fa uns quants anys l’escola pública s’ha anat emmirallant en el funcionament de les escoles privades i, gràcies a les directrius del Departament i al determini de directores i equips directius, s’ha anat imposant aquest model. Directors no votats pel Claustre, que es perpetuen en el càrrec i que són bons gestors de cara a l’Administració perquè tenen els claustres sota control, amb informacions que no arriben o fins i tot que amaguen directament, i que només posen a votació temes intranscendents, com triar els dies de lliure disposició o com celebrar la Castanyada. I pensareu.. com ho permeten els mestres? Doncs els que s’adonen que hem entrat en un sistema antidemocràtic i que tenen plaça en el centre són condemnats a l’ostracisme, o es posa en dubte la seva capacitat per dur a terme la seva tasca o directament pateixen assetjament. I els pobres interins? Amb aquests no tenen cap problema, només els cal no signar la confirmació de la plaça. I per acabar-ho d’arrodonir ara els directors poden triar quins mestres volen a les seves escoles, només signant un document que acrediti que aquella persona en concret se la necessita per dur a terme un projecte tan important com portar l’hort de l’escola, per exemple.
I els pares què hi diuen? La veritat és que desconeixen, en la majoria dels casos, el funcionament de l’escola. Se’ls ven que el centre on han inscrit els seus fills és una escola innovadora, moderna, on els seus fills podran decidir què volen aprendre i com ho volen aprendre. On els seus desitjos infantils no seran frustrats per mestres retrògrads que l’única cosa que busquen és la comoditat a la seva feina.
I, com deia més amunt, al Departament ja li va bé tenir un gerent a cada escola que filtri o directament prohibeixi totes les queixes i malestars de mestres i pares. A més, tot i no estar d’acord amb algunes de les bestieses que es fan en nom de la innovació, ho permet perquè si una gràcia té per a ells aquest moviment és que culpabilitza els mestres dels fracassos escolars i en cap cas l’administració (manca de recursos, ratios exagerades..). A més, callar a canvi de que entitats financeres vagin destinant recursos a l’educació, i per tant suplint les obligacions del govern de torn, els sembla una bona opció.
 Mentrestant i seguint criteris neoliberals i doctrines capitalistes qui hi sortirà perdent? Com no podia ser d’altra manera els que necessiten recursos que compensin les desigualtats socials i educatives, alumnes vulnerables i en risc d’exclusió social als quals l’escola hauria d’oferir tot el que els cal per tenir un futur millor que el dels seus progenitors.

Nuri Font

diumenge, 3 de juny de 2018

ELOGI DE LA GENT SENZILLA


Assisteixo a la presentació d’un llibre que per atzar fa dies que m’acompanya. Es tracta de la biografia d’August Gil Matamala, escrita a dues mans per David Fernández i Anna Gabriel. Després de la presentació de l’acte per part de Benet Salellas intervenen dos dels protagonistes d’aquesta història -i dic dos perquè com tothom sap la tercera es troba exiliada per motius polítics -.  

Com no podia ser d’altra manera, em deixo atrapar per l’oratòria brillant d’en David, curiosament contraposada al seu to de veu suau i delicat -com si t’estigués parlant a cau d’orella- i també per la humanitat que traspua el personatge principal: l’August. I és llavors quan començo a pensar què seria de nosaltres -què seria del nostre món- sense la gent senzilla, la gent que treballa, que s’escarrassa dia a dia per alleujar la intemperància d’una societat sovint cruel i insensible envers les fragilitats dels qui en formem part. I em venen al cap un munt d’imatges de persones properes, malgrat el temps i l’espai, que s’han esbatussat amb gegants i molins amb l’objectiu de fer la vida més fàcil als seus coetanis i deixar, ni que sigui per poc, un món millor a les futures generacions.
Són gent a qui no mouen ànsies de poder ni de protagonisme i, a la seva manera, només són empesos per les circumstàncies; que no saben negar-se, ni volen, a les exigències d’un món cruel i insensible i que s’esforcen per llimar desigualtats, incongruències i perversitats, fruits del sistema o només de la vilesa d’individus sense ànima. Gent, sovint anònima, que saben que el seu triomf personal serà encarar-se amb ells mateixos i dir He fet el que havia de fer.
Com no podia ser d’altra manera, renuncien a l’èxit pecuniari i social i, malgrat trontollar alguna vegada degut a la pressió de la família o de la comunitat, continuen la seva tasca de compromís amb pas segur i sense doblegar-se.  Incompresos i volgudament anònims, amb freqüència són titllats de ximples i poc ambiciosos, però què seria de nosaltres sense aquesta gent reservada que fa del combat diari la raó de la seva vida!

@NuriFont

divendres, 4 de maig de 2018

Últimes paraules

Aquestes són les meves últimes paraules, però abans de deixar aquest món us n'haig d'explicar el motiu.
Ja fa temps vaig patir una depressió severa i el psiquiatre em va recomanar prendre unes pastilles que m'ajudessin a tranquil·litzar el meu esperit. Els mesos van anar passant i em vaig posar prou bé. Tot i així he anat prenent la medicació al ritme de les meves desventures: que el cap del meu lloc de treball em putejava, jo prenia mitja pastilla més; quan tot tornava al seu lloc, mitja pastilla menys; que tenia una discussió amb la dona, mitja pastilla més i si tornava la pau al meu cor, mitja pastilla menys. I així fins ahir a la nit, just abans d'anar-me'n a dormir. En aquell moment la meva muller em va comunicar que la seva mare, o sigui la meva sogra, vindria a viure a casa perquè es sentia sola.

No sé què em va passar, però em vaig prendre el pot sencer i ara em trobo aquí estirat esperant la dolça son. Llàstima! Precisament ara que feia dies que res em pertorbava.

NF.

diumenge, 11 de febrer de 2018

COLLISION

Fa temps que vaig a la recerca de sèries interessants poc esmentades pels crítics o que passen desapercebudes pels seguidors . Sèries realitzades amb pocs mitjans però amb grans actors i actrius i sobretot guionistes. Una d'aquestes sèries -de només cinc capítols- és Collision.

Collision (2009) narra la història d'un supervisor d'accidents que ha d'investigar un xoc en cadena en una autopista anglesa. Fixant-nos en els ocupants dels cotxes accidentats anem descobrint poc a poc les seves històries, i com aquestes es van convertint en trames policials, familiars o socials. Es tracta d'un guió elaborat a manera d'un trencaclosques i que no deixa indiferent a l'espectador.

Molt recomanable!





dissabte, 20 de gener de 2018

EL SETÈ CEL - Henry King

Pel·lícula de l'any 1937, interpretada per James Stewart i Simone Simon. Drama situat dins l'escenari històric de la Gran Guerra.

           

divendres, 5 de gener de 2018

Tu

Conèixer-te a tu mateix et servirà per conèixer els altres.

@NuriFont

Caminada - 4 de desembre 2018

PELS VOLTANTS DE LLAGOSTERA

Inici a Plaça Catalunya. Creuant el Passeig i el Carrer de les Moreres arribo a Can Gotarra. Passo per tota la urbanització fins al Veïnat de Llobatera. Segueixo fins a trobar la carretera de Tossa. Creuo la carretera i arribo al Veïnat de Creu de Serra. Camino pocs metres i giro al segon trencant cap a la dreta. Passo per sota una granja de vaques (per cert, les tenen molt brutes, pobretes!) i segueixo fins a trobar un camí que em durà a Can Segura. Deixo la casa enrere i començo a veure el campanar del poble. A la dreta, camps verds; a l'esquerra, el Bosc de la Torre. Uns quants metres més avall prenc el camí de la dreta i em dirigeixo cap a la carretera. Després de creuar-la trobo el Parc de la Torre. Des d'allà agafo el carrer que em durà fins al Passeig Romeu. Avui hi ha mercat!

https://get.google.com/albumarchive/101551682078973017046/album/AF1QipN3zEsVMrYpg9Rp8zSeS0ITKSNhM4YTkC2WqyZv

                      Cliqueu damunt la imatge per veure l'àlbum.

dissabte, 2 de desembre de 2017

La Mariàngela

-No sé què hi faig en aquest món. Valdria més que Déu Nostre Senyor se m' emportès!
Aquest era un dels planys més recurrents de la Mariàngela, una dona de vuitanta-set anys, amb una mala salut de ferro, però amb un esperit de victòria que ja haguessin volgut les tropes de Napoleó.

Un dia, en el que l'artrosi li havia fet la guitza més que mai i se n'havia anat al llit a mitja tarda, va sentir un soroll prop de la porta de la seva habitació i va pensar que era la Carme, la dona voluntariosa que a vegades li donava un cop de mà amb les feines de la casa.
-Ai, Carme, entra, avui sí que no sé pas què hi faig en aquest món!
La porta es va obrir suaument i una senyora alta i elegantment vestida de negre, amb una mena de dalla a la mà se li va apropar i li va dir a cau d'orella:
-Vinga doncs, anem!

Des d'aquell dia, quan l'artrosi, l'artritis i tots els mals que la turmenten es fan sentir, la Mariàngela, per si algú l'escolta, va dient "Avui sí que no em fa mal res".

@NuriFont

dimecres, 17 de maig de 2017

Primavera



Quan arribava la primavera sentia la necessitat de regirar armaris. Jerseis, bruses, jaquetes, flassades, sabates... tot s’anava amuntegant damunt el llit esperant la sentència: de nou a l’armari, a la deixalleria, a donacions, a rebuig?
I al cap de dues o tres hores, reflexionant quin seria el destí de cada peça, les portes dels armaris es tornaven a tancar sense haver variat gens el seu contingut.

@NuriFont

diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi

I la rosa s'anava marcint damunt del moble de l'entrada: pètals de vermell fosc i fulles encartronades i una lleugera flaire d'amor antic i absència perdurable.

@NuriFont

dilluns, 13 de febrer de 2017

Rosa

Ja a les portes de la mort i havent perdut memòria i consciència, en Ricard pronunciava repetidament un nom: Rosa, Rosa! Les seves dues filles amoïnades intentaven que l'home expliqués a qui cridava, a qui volia veure abans de morir, però no se'n sortien.
 -Rosa? Qui deu ser la Rosa?
 De fet no ho arribarien a saber mai. El seu pare havia mantingut el secret d'aquell amor de joventut durant tota la seva vida.
 @NuriFont

dimarts, 27 de desembre de 2016

HIVERN

Quan el fred arriba
els cors s'escalfen,
cerquen el contacte,
apropen les mirades
i uneixen records
que havien viscut
en èpoques passades.

diumenge, 11 de desembre de 2016

Because the night - Patti Smith

Take me now, baby, here as I am
Pull me close, try and understand
Desire is hunger is the fire I breathe
Love is a banquet on which we feed
Come on now, try and understand
The way I feel when I'm in your hands
Take my hand as the sun descends
They can't hurt you now
Can't hurt you now
Can't hurt you now
Because the night belongs to lovers
Because the night belongs to love
Because the night belongs to lovers
Because the night belongs to love
Have my doubt when I'm alone
Love is a ring, the telephone
Love is an angel disguised as lust
Here in my bed until the morning comes
Come on now, try and understand
The way I feel when I'm in your hands
Take my hand as the sun descends
They can't hurt you now
Can't hurt you now
Can't hurt you now
Because the night belongs to lovers
Because the night belongs to love
Because the night belongs to lovers
Because the night belongs to love
And though we feel with doubt
The vicious circle turns and burls
Without you I cannot live
Forgive the yearning burning
I believe it's time, to feel be real
Touch me now, touch me now
Touch me now
Because the night belongs to lovers
Because the night belongs to love
Because the night belongs to lovers
Because the night belongs to love
Because we believe in the night we're lovers
Because we believe in the night we trust
Because the night belongs to lovers
Because the night belongs to love

Patti Smith - Because the night

The Jackson song - PATTI SMITH

PATTI SMITH a la cerimònia d'entrega dels premis

diumenge, 4 de desembre de 2016

EL TEMPS

El temps s'escola
entre records i penombres,
miralls trencats,
somnis perduts.
Però creix i perdura
quan d'amor s'inunda.
I el pas alenteix
fent veure que prefereix
el present al futur.

@NuriFont

divendres, 2 de desembre de 2016

Escriure

-Escriure és viure! -deia el pobre home mentre redactava les seves últimes voluntats.

@NuriFont

A curta distància

-La distància no refredarà el nostre amor -deia el noi, tot deixant anar suaument la mà de la seva estimada, mentre amb la mirada seguia l'entrada d'un nou tren a l'estació.

@NuriFont



L'autobús

Sol esperava l'autobús a l'última parada, situada en un indret on no hi havia parada i on segur que mai hi passaria un autobús. 

@NuriFont























#microrelats #artjournal

dissabte, 26 de novembre de 2016

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

25 de NOVEMBRE

Els crits d'angoixa
resten amagats 
dins la seva gola.
Els gemecs d'impotència
s'ofeguen al seu pit.
Les llàgrimes de sofrença
banyen el seu rostre
i mullen el coixí.
Mentre, a fora,
la lluna contempla
les estrelles.

@NuriFont