dimecres, 24 de juliol de 2019

La vida/La mort

Des de la finestra estant veig un pardal cercant engrunes damunt la vorera, dos til·lers molt alts de fulles verdíssimes i abelles i altres insectes que picotegen els seus petits fruits rodons. Les persianes del bloc de pisos que tinc al meu davant es van aixecant, ara una ara l'altra, com si s'haguessin posat d'acord. I les botigues comencen a obrir les seves portes. La gent, amb cara de son i com enduts per una força superior es van desplaçant cap al seu lloc de treball, alguns a peu i altres arrapats al volant o al manillar. Uns nens carregats amb les seves motxilles es dirigeixen cap a l'escola i es creuen amb un home que corre amb un got de cafè a la mà. Els paletes van traient la runa d'un local i la van col·locant dins d'una camioneta vella i arrossinada...
La vida es mostra tal i com és: caòtica, dura, inclement..., però també esperançadora, alegre i lluminosa.
I com a contrapunt, a l'altre costat de la finestra, la mort és a punt d'arribar i se l'espera, com un alliberament del dolor, amb tristesa, respecte i submissió.
.
20 de juny de 2019

diumenge, 2 de juny de 2019

Parlar del temps

-Bon dia! -va dir la Maria entrant a la fleca.
-Sembla que el farà -va respondre la Dolors.
-Sí, però fa molta falta que plogui -va dir l'Emília.
-Sí, perquè si no plou aquest estiu hi haurà desgràcies -va dir la Paquita.
...
I així van anar encadenant frases estereotipades sense trobar el moment de comprar el pa o d'acomiadar-se.
Finalment, la flequera, farta de sentir aquella xerrameca, les va fer fora i corrent va tancar la porta.
Aquella mateixa nit va penjar un cartell a l'entrada de l'establiment que deia:

EN AQUESTA FLECA QUEDA PROHIBIT PARLAR DEL TEMPS.
SI PLOU O FA SOL NO ÉS ASSUMPTE DE LA NOSTRA INCUMBÈNCIA.

dissabte, 25 de maig de 2019

Proverbi sobre els llibres

  • Un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca. 
    Proverbi àrab 

dimarts, 21 de maig de 2019

OCELLS AL BOSC DE LA TORRE


https://soundcloud.com/buxter-1/ocells-al-bosc-de-la-torre
Cliqueu damunt la imatge.

Segons experts ornitòlegs en aquest enregistrament es poden sentir tres tipus d'ocells: rossinyol, tallarol de casquet i gratapalles.

divendres, 12 d’abril de 2019

Acudit

                                               No en conec l'autor, però l'he trobat genial.

dimecres, 10 d’abril de 2019

AFTER LIFE

Ricky Gervais és el guionista, el director i també l'actor principal d'aquesta minisèrie anglesa de sis capítols.
Tony -aquest és el nom del protagonista- ha viscut la malaltia i la mort de la seva dona i això li provoca un estat de tristesa permanent. Intenta suïcidar-se però ho ajorna momentàniament i adopta una actitud de desafiament davant la vida i les persones que viuen a prop seu. Fuig dels convencionalismes i mostra públicament opinions i sentiments malgrat que puguin ofendre els altres. El dol el porta a pensar que la seva vida s'ha acabat i això li produeix una mena d'impunitat a l'hora de mostrar la part més fosca de la seva ànima. El protagonista passa per moments de malenconia profunda i de tristesa, però també de mala llet i obliga l'espectador a recórrer aquest camí a voltes amb un somriure als llavis, a voltes amb una llagrimeta.
Els personatges que l'acompanyen, i que interpreten uns extraordinaris actors i actrius, són posats a prova contínuament per les ironies i sàtires del personatge principal i li fan de contrapunt. Cadascun d'ells té una manera diferent de veure la vida i això s'utilitza en el guió per provocar algunes converses sobre conceptes vitals: la vida, la mort, el més enllà, la solitud...

I, finalment, l'últim capítol, que podria contenir un missatge una mica carrincló, queda totalment perdonat gràcies als cinc anteriors que fan que aquesta sèrie sigui molt recomanable.



diumenge, 24 de març de 2019

La transmissió del saber i les TIC

Article d'Albert Pla i Nualart publicat al diari ARA.

Imaginem una classe en què quan el professor comença a parlar comencen les preguntes i les interrupcions. Amb tota la raó, si el que pretén el docent és comunicar idees complexes, dirà als alumnes: “Primer escolteu i després plantegeu els dubtes”. És l’esquema de l’anomenada classe magistral. Quan hi ha algú que en sap molt d’una cosa i uns quants que en saben molt poc, escoltar en silenci i intentar entendre el que explica el que en sap és l’estratègia més efectiva per transmetre aquell saber. Les interrupcions i preguntes dels que no en saben -justament perquè no en saben- solen ser impertinents: dispersen, emboliquen, fan perdre el temps. Acabada l’explicació, ja en comencen a saber prou per fer preguntes interessants.

El desprestigi de les classes magistrals -de tot el que demana temps, silenci i concentració- no només és una tràgica realitat en el món educatiu. La incidència de les TIC i més concretament de les xarxes socials en els debats públics exacerba les preguntes i interrupcions impertinents i fa cada cop més difícils les explicacions llargues i tranquil·les. Però fa més que això: convertint-nos a tots en emissors qüestiona i soscava la mateixa idea que, en qualsevol disciplina, hi ha uns pocs que en saben molt i uns molts que en saben poc i que del fet d’escoltar -amb temps, silenci i concentració- els pocs que en saben molt en depèn que el saber es transmeti. I no parlo només d’escoltar-los en viu i en directe. Parlo, sobretot, de llegir el que escriuen. Perquè això és exactament llegir un llibre o un article científic: deixar que algú s’expliqui llargament mentre l’escoltem amb la màxima atenció.

La manera com les grans corporacions han explotat la revolució digital ha qüestionat tota forma d’elitisme cultural: el paper dels prescriptors en la (in)gestió del saber, la mateixa existència d’uns cànons. Era terrible que el saber vingués de dalt i no es pogués qüestionar. I hauria de suposar, en principi, una gran millora haver passat de pocs emissors i molts receptors a molts emissors i molts receptors; d’emissors que no podien ser interromputs a emissors-receptors a qui sempre pots interpel·lar. De la jerarquia al debat en peu d’igualtat. Però quan els pocs que en saben molt d’alguna cosa l’han d’explicar als molts que no en saben gairebé res, la falta de tribunes i de silenci -l’immens guirigall- els hi posa extremadament difícil.

I el problema és que el que ens fa humans és la cultura, és a dir, una acumulació endreçada dels sabers de les generacions que ens han precedit. Sense aquesta cultura, som només animals salvatges. Una cultura que, sent com és l’esforç de moltes vides, necessita especialistes: persones que en saben molt de poc. Però també bons mestres i pedagogs que ensenyin a distingir el que és valuós de la xarlataneria. Cal, en definitiva, que els que en saben ensenyin als que no en saben sense haver de competir per guanyar la seva atenció entre milers de missatges alternatius.



dimecres, 20 de març de 2019

CERIMÒNIA SOLEMNE



Sempre m’han atret els cementiris pel seu silenci respectuós, perquè són com petits museus d’història –llegir els noms escrits a les làpides, les dates, els epitafis... et van apropant al passat de la teva comunitat – i també per la seva estètica, sovint decadent. Quan entres et sents traslladada a un altre món, a un altre espai, on el temps no transcorre dins els paràmetres que considerem normals. Dins d’aquell espai, ombres i records et van embolcallant i et fan sentir el que de veritat és la vida, un camí molt curt, a vegades insignificant, si no fos que l’has compartit amb altres.
 
Però us volia explicar una anècdota que vaig viure ja fa molts anys. 

Era el mes d’agost i la calor no et permetia aguantar més de dos minuts al sol. Assistia a la cerimònia d’enterrament d’una persona gran. Els fills i els néts tristament emocionats pel moment que anaven a viure es trobaven davant d’un dels blocs de nínxols. El de la seva família era un nínxol vell, d’aquells que ja han contingut vàries generacions de difunts, i situat a dalt de tot. Els eficients operaris suaven molt, un enfilat dalt d’una estructura metàl·lica en forma d’escala que, a cops de manubri, l’altre feia pujar o baixar depenent de les necessitats. I deia que suaven molt per la calor, però també per l’estrès que els provocava ser els protagonistes en aquell moment. Van col·locar el taüt damunt l’estructura metàl·lica i el van anar pujant fins a l’alçada del nínxol. Aparentment tot havia estat preparat abans, el nínxol obert, les restes anteriors arraconades i tot el material per tornar a segellar la làpida preparat. Però va esdevenir la catàstrofe.
Els dos homes enfilats amb la caixa damunt l’estructura, la van encarar cap al forat i empenyent fort miraven de fer-la entrar, però no hi havia manera; quelcom impedia el seu pas. La van enretirar i un d’ells es va posar de cap dins el nínxol per arraconar el que feia nosa. Les gotes de suor els queien a tots dos cara avall i la família començava a adonar-se que l’operació no seria fàcil. 

Quan l’home va sortir i va demanar una bossa de plàstic a l’altre, vaig començar a adonar-me’n que assistiria a un enterrament singular. Aguantant la bossa amb una mà, la va començar a omplir d’ossos i restes orgàniques que havien resistit el pas dels anys, després la va situar  arrambada a un costat del forat i va preveure que aquesta vegada sí que la caixa entraria. Però amb el que no havia comptat era que les dimensions dels nínxols vells eren més reduïdes, la qual cosa va poder comprovar de seguida en tornar empènyer la caixa. La fesomia d’aquell pobre operari anava canviant per moments, ara ja tenia la cara desencaixada i vermella com un perdigot.
Va tornar entrar de cap, i amb força va estirar quelcom que des de baix no es veia, però que va resultar ser el cos sencer i momificat d’una antecedent de la difunta. Aquest cos conservava encara restes de roba i sobretot les mitges i, en treure-la del forat i aixecar-la agafant-la amb les dues mans, una d’aquelles mitges es va entortolligar al coll del pobre home, com si fos una petita venjança per haver-la fet sortir del seu repòs perpetu.
I mentre els familiars ja no podien més i decidien retirar-se, el treballador es va poder desfer de la mitja i va col·locar la mòmia damunt la teulada. Haig de dir que de tot el seguici només vam quedar set o vuit persones encuriosides pel desenllaç de l’operació. Els detalls finals de la qual, entre còmics i escruixidors, potser és millor que us estalviï. Només us diré que, a dia d’avui, encara em pregunto què deuria passar-li pel cap a qui passegés per davant del cementiri en el moment en què una mòmia apareixia dreta damunt de la paret i després s’ajeia tranquil·lament  sobre la teulada per prendre el sol, un matí d’agost extremadament calorós. 

NuriFont

dimecres, 13 de març de 2019

LES COSES VAN CANVIANT

Estem segurs que la Mamu no ha sentit a parlar de feminisme, ni de la lluita de les dones al llarg dels anys per aconseguir la igualtat; però ara mateix està fent un pas molt important per a ella mateixa i també per a  totes les noies que han nascut a la zona més rural de Gàmbia.

Al seu poble, Dingiri, hi ha dues escoles: la que anomenen escola anglesa, que és un centre públic  i la madrassa, que és un centre religiós privat. La Mamu va anar durant sis anys a l’escola pública i quan va acabar la primària va sorgir el primer repte: I ara què? La majoria de noies en aquest moment abandonen els seus estudis i es queden a casa ajudant en les tasques domèstiques i tenint cura dels infants, tot esperant que la família els trobi un bon noi per casar-se.  Però la Mamu tenia molt clar que volia continuar estudiant  i, un cop vençudes les reticències familiars, es va matricular a una escola secundària de Badari, la que tenia més propera i que li suposava fer cada dia 20 quilòmetres amb bicicleta, 10 d’anada i 10 de tornada.


L’esforç personal que li suposava l’estudi, però també els desplaçaments, no la van fer defallir i després de tres anys va aconseguir el títol. Una fita molt important per a qualsevol jove de Dingiri, sigui noi o noia. Només com anècdota us direm que en temps d’eleccions les meses  han d’estar ocupades per gent que tingui estudis superiors i, de tot el poble, la Mamu és l’única que de moment pot fer aquesta funció.
Després de saber que havia aprovat va deixar entendre als seus pares que voldria continuar estudiant, però aquesta vegada el repte era molt més gran. A Gàmbia, per realitzar estudis superiors no obligatoris cal anar a Serrekunda, una ciutat de més de 200.000 habitants, que es troba situada just a l’altra punta del país i que fa necessari quedar-s’hi a viure durant el curs.     I això, els pares gambians ho viuen com una font de preocupacions i problemes. A la seva manera, una noia jove, soltera, que se’n va a viure lluny de casa sense la vigilància estricta de la família, pot veure’s seduïda per un munt de temptacions. I es poden estalviar molts maldecaps si es queda a casa i es dedica a les tasques familiars mentre espera trobar un bon marit.

 Però la tenacitat de la Mamu, juntament amb el suport rebut per part de la mare van aconseguir dur-la fins a la ciutat i ara mateix es troba a Serrekunda estudiant l’equivalent a un batxillerat al nostre país. Però no seríem justos si no expliquéssim també que qui ha tingut un paper molt important en aquest afer ha estat el seu xicot, un noi que l’ha animat i que l’ha recolzat  davant la família. I és que les societats van canviant, no tan de pressa com voldríem, però van canviant.

@NuriFont 

Text publicat a la revista El Butlletí de Llagostera

Traducció del text a l'anglès:

  We are sure that Mamu hasn’t heard about feminism, or about women’s struggles over the
years to achieve equality; but right now she is taking a very important step for herself and
also for all the young women and girls who are born in the most rural part of Gambia.
In her village, Dingiri, there are two schools: one is referred to as English School, which is
a public school, and the madrassa, which is a private religious school. Mamu attended the
public school for six years, and when she finished her primary education, the first challenge
appeared: Now what? The majority of girls abandon their education at that point, and they
stay at home helping with household tasks and caring for smaller children, while waiting
for their families to find them a good young man to marry. But Mamu was convinced that
she wanted to continue with her education and, once she overcame her family’s reluctance,
she enrolled in a secondary school in Badari, her closest secondary school, which involved
a bike ride of 20 kilometres each day, 10 there and 10 back.
After three years of hard work, the studying and traveling to school did not make her give
up, and she obtained her secondary school certificate. A very important achievement for
any young person in Dingiri, whether boy or girl. Just as an anecdote, during election
periods, polling stations have to be run by people with higher education and, in the entire
village, Manu is the only one who, at the moment, can fulfil this duty.
After knowing that she had passed her exams, she let her parents know that she wanted to
continue studying, only this time the challenge was much bigger. In Gambia, in order to
continue with higher education, you have to go to Serrekunda, a city of more than 200,000
inhabitants, which is right at the other end of the country and it’s necessary to move there to
live during the academic year. Gambian parents see this as a source of constant worries and
problems. In a way, a young woman, single, who moves away from home and without the
strict oversight of her family, can be seduced by countless temptations. And therefore,
parents can save themselves worries if their daughter stays at home, dedicates herself to
household chores while waiting for a good husband.
Yet, Manu’s determination, together with her mother’s support, have managed to bring her
to the city, and she’s now in Serrekunda studying her baccalaureate. But, we wouldn’t be
giving the story justice if we didn’t explain that her boyfriend has also had a crucial role.
He has encouraged her and supported her in front of her family. Societies are changing, not
as fast as we would want them to, but they are changing.

dimecres, 6 de març de 2019

La bruixa


I la bruixa Bocafluixa

agafa la marruixa,

l’embruixa

i la converteix

en una maduixa.
                 NuriF

Ella

Durant molt de temps va gaudir  d'una vida intensa i productiva, recolzada per família, amics i companys de feina. Però, de sobte, el temps de bonança es va esvair i poc a poc es va anar

                      submergint dins

                                                el pou profund

                                                              de la desesperació.


dimarts, 29 de gener de 2019

EL XAI QUE MIRAVA LES ESTRELLES

Quan tot el ramat quedava tancat i a recés dins el corral, el xai negre s'escapolia per un forat de la tanca i pujava tot sol fins dalt de tot d'un prat per poder mirar les estrelles.
Allà sentia que el cor se li eixamplava, com si entrés en connexió amb quelcom molt més gran que prats, boscos i granges. Resseguia amb la mirada les constel·lacions i els petits punts de llum que pampalluguejaven  i fins i tot alguna vegada havia pogut veure un estel fugaç.

Quan ja començava a clarejar, el xai negre tornava capcot cap al corral, pensant que quelcom tan gran com el que veia cada nit no encaixava en la seva trista vida.


diumenge, 27 de gener de 2019

SAMI BLOOD d' Amanda Kernell

La pel·lícula es situa a la Suècia dels anys 30, concretament a Lapònia, i descriu, a través dels ulls d'una adolescent de l'ètnia sami, el racisme més salvatge i descarnat que imperava en aquella època (ja veieu que fins i tot les societats que avui llueixen com a civilitzades, cultes i cosmopolites, també tenen un passat).
La protagonista és Elle-Marja, una pastora de rens, que viu sotmesa a unes condicions de vida molt dures. Ella i la seva germana seran internades en una escola exclusivament per a nenes sami, amb l'únic objectiu de que aprenguin la llengua sueca, i un cop aconseguit retornar-les al seu poble d'origen. I és precisament en aquesta institució on són sotmeses a estudis i pràctiques per demostrar i alimentar els prejudicis racistes de metges i antropòlegs.
Elle-Marja es rebel·la davant aquestes pràctiques i fuig cap a un món que ella intueix més amable i acollidor.

L'actriu de 14 anys Lene Cecilia Sparrok recrea molt bé el seu personatge, una noia valenta i rebel que s'enfronta a situacions que ella creu molt injustes. Una personalitat contundent que lluitarà per aconseguir un futur millor al que li era predestinat per origen.
És una pel·lícula molt dura, però amb la contenció típica del cinema suec, i amb algunes escenes que et queden gravades a la memòria, malgrat que més que veure-les les has pogut intuir.

NuriF



LA LLISTA

Feia dies que sentia els ulls de la meva dona encastats al meu clatell, com si volgués esbrinar els meus pensaments més íntims.
Un dia que ella era de visita a casa d'una amiga vaig regirar-li les butxaques del davantal i vaig trobar-hi una llista per anar a comprar:

.cinta aïllant
.corda gruixuda
.bosses de plàstic industrials
.cloroform
.ganivets de cuina
.galledes
.fregones
.una dotzena d'ous

I el meu cap va començar a donar voltes. Per a què volia una dotzena d'ous?


dijous, 29 de novembre de 2018

EST OF EDEN de John Steinbeck

Recordo haver vist aquesta pel·lícula ja fa uns quants anys i recordo també que em van impressionar, i fins i tot incomodar, alguns dels personatges per la intensa càrrega d'emocions que anaven mostrant al llarg de la història. La maldat, la baixesa moral, la violència, l'egoisme..., però també la bondat sense límits, l'amor i la capacitat de sacrifici que no deixen a ningú indiferent.
Ara, llegint el llibre, he pogut sentir i entendre l'origen d'aquests sentiments i he de dir que he gaudit molt més de la història.
(Faig un parèntesi per deixar clar que cal veure la pel·lícula i llegir el llibre com si fossin gairebé dos relats diferents).

John Steinbeck va publicar l'obra East of Eden l'any 1952 i en ella va relatar la història de dues famílies americanes durant tres generacions (comprèn el període històric que va de la Guerra de Secessió fins a la Primera Guerra Mundial) amb el mite de Caïm i Abel com a rerefons. Aquest llibre era el seu favorit i va arribar a dir que tot el que havia escrit abans només eren assajos que l'ajudarien a escriure aquesta novel·la.

Per a mi el personatge més entranyable és el criat Lee, paradigma de l'amor i l'abnegació envers la família que considera seva. En absència durant molt de temps dels pares per motius diferents, ell adopta el paper de mare, pare, tutor i conseller dels dos nois: en Cal i l'Aaron, al mateix temps que és un suport incondicional per al seu pare biològic.

En fi, un llibre que cal llegir per molts motius i diversos, per la recreació dels personatges, per el desenvolupament de la història, perquè el rerefons d'aquesta no ha perdut amb el temps i sobretot perquè a partir de les primeres pàgines ja et serà difícil abandonar-lo.

I per acabar us deixo un paràgraf que descriu molt bé el pensament i el tarannà de John Steinbeck en boca de Lee.

Es por eso que yo también me incluyo. Todos nosotros compartimos esa herencia, no importa de qué país proviniesen nuestros padres. Los americanos de todas las razas y colores tienen, más o menos, las mismas tendencias. Es una raza… seleccionada por accidente. Y por eso somos fanfarrones y pusilánimes, al mismo tiempo… somos bondadosos y crueles como los niños. Demostramos nuestra amistad de un modo exuberante, y al propio tiempo los extranjeros nos dan miedo. Nos jactamos de nuestras cosas, pero nos dejamos impresionar fácilmente. Somos hipersentimentales y realistas al propio tiempo. Somos mundanos y materialistas…, pero ¿conoces alguna otra nación que actúe sólo por ideales? Comemos demasiado. No tenemos gusto, nos falta el sentido de la proporción. Despilfarramos nuestra energía. En el Viejo Mundo dicen de nosotros que pasamos de la barbarie a la decadencia sin detenernos en una cultura intermedia. ¿No será ello debido a que nuestros críticos no poseen la llave o el lenguaje de nuestra cultura? Eso es lo que somos, Cal…, todos nosotros. Tú tampoco eres muy diferente.

@NuriFont



 

dimecres, 10 d’octubre de 2018

DUKHTAR

Dukhtar és la primera pel·lícula d'Afia Nathaniel. La protagonista és una dona jove casada que té una filla de 10 anys i que farà tot el possible per evitar-li un matrimoni forçat amb el líder d'una tribu del Pakistà. Aquest matrimoni arreglaria els problemes entre els caps de dos clans familiars enfrontats que han patit la mort d'alguns dels seus membres.

L'actriu Samiya Mumtaz interpreta el paper de la mare, una dona obligada a casar-se quan tenia 15 anys amb un home molt més gran que ella, però que ara té el coratge suficient per intentar evitar que la seva filla prengui el seu mateix camí.
Destaquen les interpretacions de les dues actrius principals: Samiya Mumtaz i Saleha Aref -el coratge i la innocència- i la de Mohib Mirza, que interpreta el camioner que es creurà a les seves vides.

Una petita joia.

https://youtu.be/wlWMa0fx7KM























Per visualitzar el tràiler cliqueu damunt la imatge.

divendres, 5 d’octubre de 2018

COMENÇA LA TARDOR I ARRIBA L’INKTOBER


Els seguidors de la xarxa Instagram poden veure aquests dies uns hastags que es repeteixen molt. Parlem de #Inktober, #Inktober2018 o #Inktoberworld2018.  Però, quin és el significat de la paraula Inktober? Es tracta de la fusió de dues paraules: Ink (en anglès, tinta) i october  (el mes d’octubre) que ja ens donen una pista per entendre a quina mena d’iniciativa es refereixen.

Va ser l’any 2009 quan un jove il·lustrador nord-americà, anomenat Jake Parker, va posar en marxa aquest repte: diàriament i durant tot el mes d’octubre calia dibuixar amb tinta un concepte -a partir d’un tema suggerit- i penjar el resultat a la xarxa.  El que només havia de ser un exercici personal per tal de millorar les pròpies capacitats va passar a ser un desafiament mundial a dibuixants, il·lustradors o simplement aficionats.
Els temes van variant cada any i, a la llista, hi podem trobar noms tan allunyats  com verí, espasa o màscara o adjectius com exhaust, preciós o perepunyetes. I els amants del dibuix ens hem de trencar les banyes cada dia pensant com ho representarem. 


A més, si feu un recorregut per les il·lustracions veureu que la mateixa paraula té connotacions diverses que depenen de l’origen del dibuixant i això és un plus afegit a l’interès que desperta cadascuna d’elles.
I ara ja només us falta posar-vos a dibuixar. Això sí amb tinta!

 

Nuri Font