CARTA A UNA MESTRA DE BAIXA PER DEPRESSIÓ

He conegut la teva història per casualitat. No sé el teu nom i tampoc et conec personalment, només sé que estàs de baixa per depressió i que el simple fet d’anomenar l’escola on fins fa un parell de setmanes estaves treballant et produeix uns atacs d’ansietat que no pots controlar. Com no podia ser d’altra manera et culpes a tu mateixa de la situació on et trobes, creus que no ets capaç de desenvolupar la teva feina i que ets una persona inepta per a fer de docent. Fins i tot t’estàs plantejant deixar-ho tot, fugir i dedicar-te a una altra cosa. Però a què, si tota la vida has pensat que volies fer de mestra? En aquests moments la teva autoestima es troba a nivells mínims, si no ha desaparegut del tot. Però jo et demanaria que de moment no prenguis decisions i que dediquis un temps a analitzar què t’està passant. 

En primer lloc has tingut mala sort i has anat a parar a una escola d’aquestes autoanomenades innovadores, mal anomenades diria jo, perquè de fet només estan copiant metodologies i models del segle passat, o de l’anterior, i que van fracassar a tots els països on es van implementar. Però els seguidors, o adeptes, ja que es podria considerar un moviment sectari, es converteixen en agents assetjadors del sistema i si per casualitat les teves idees de com s’ha d’ensenyar i aprendre no casen amb les seves et converteixes immediatament en el seu enemic, en una persona poc professional i ancorada en el passat (encara que els resultats dels teus alumnes siguin molt millors que els dels seus).  I suposo que has estat objecte de vigilància extrema, per part dels companys i de l’equip directiu, primer fent-te reflexions , després coaccionant-te i finalment passant directament al menyspreu més absolut. I et voldria dir, per si no te n’has adonat, que t’han estat fent bullying, sí, aquest mal que existeix a les escoles i que sembla que només afecta els alumnes. 

En segon lloc m’agradaria que et fixessis en que els prosèlits, fanàtics, deixebles... anomena’ls com vulguis, d’aquest sistema són gairebé sempre els mestres més mal preparats, els que tenen un bagatge cultural més pobre i que amaguen les seves mancances sota els lemes més corejats d’aquesta innovació (el nen ha d’aprendre a aprendre, no cal que estudiïn, no cal que memoritzin perquè tot es troba a Google i no els calen classes magistrals, ells sols descobriran i aprendran el que creguin convenient) i ara em permetré un incís: Ja em diràs què trobaran si no saben què buscar, si no tenen coneixements previs, si no saben destriar les informacions importants de les que no ho són... També fixa’t que són els docents que menys ganes tenen d’estar al peu del canó, a primera línia, en contacte amb els alumnes i per això troben mil i una excuses: ser de l’equip directiu, ser formador/a de mestres... i lliurar totes les hores possibles. 

En tercer lloc et vull recordar que les bíblies no existeixen en educació, que en la teva feina has de buscar la manera de que tots els nois i noies que estan al teu càrrec aprenguin i arribin al màxim de les seves capacitats. Que ells i elles són individus amb qualitats i necessitats diferents i el que amb alguns funciona, amb altres no, i és deure del mestre cercar la manera de fer-los evolucionar en tots els sentits i utilitzant totes les metodologies necessàries per fer-ho. 

I, per acabar, i des de la perspectiva que em donen els anys et puc assegurar que els que avui es consideren innovadors demà seran considerats uns carques i t’aconsellaria que seguissis el teu instint i la teva vocació i per descomptat els indicadors més importants per a la teva feina, els resultats que has obtingut amb els teus alumnes, sí, tots junts, perquè al capdavall ells hauran après i tu també. 

Nuri Font