A les nits esperava amb ànsia que arribés molt borratxo a casa. Tan borratxo que perdés l'equilibri només d'entrar, perquè si l'alcohol no el feia arribar fins aquest estat s'assegurava una altra nit d'insults, empentes i pallisses.
Feia temps que volia fugir d'aquesta situació, però la por la paralitzava. On aniria? Què faria per guanyar-se la vida? Des dels setze anys lligada a aquell monstre que no l'havia permès créixer, viure i ser feliç! Quantes vegades havia imaginat que sortia per la porta cap a un destí desconegut, però segur que millor que el que ara tenia!
Fins que una nit un camioner que havia conduit moltes hores va fer un cop de volant i va envair el lateral de la calçada, just quan l'home tornava borratxo cap a casa. Quan els municipals van arribar a casa seva per donar-li la notícia de la mort del seu marit, ella es va posar a plorar. I va continuar plorant el dia del comiat i uns quants dies més. La gent del poble la volia consolar amb les típiques frases utilitzades en aquestes situacions: La vida és així! Tan jove encara! Ara t'has de refer! T'has de cuidar! Però quan algú amb tota la bona fe del món li va dir: Pensa que sempre estarà amb tu! , llavors sí que no se'n va poder estar:
NI T'HO PENSIS!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada