dijous, 14 de juliol de 2011

L'atac de les formigues

Totes estaven desesperades i, per més que es pasessin hores i hores pensant, no trobaven cap solució al seu gran problema. I dic GRAN, amb majúscules, perquè el tamany era important.

Feia anys que aquella colònia de formigues vivia en el mateix lloc. Havien arribat a construir un formiguer ben dissenyat i amb les últimes comoditats. Una entrada anti-aiguats, tubs de ventilació, cambra fosca per a la reina, magatzem d'aliments amb dispositiu anti-humitat, ... Tot el que facilitava una bona vida i una bona convivència.

Però un dia, de bon matí, les que s'havien quedat dins el niu per a les tasques de neteja i manteniment van sentir un soroll espantós que anava guanyant en intensitat. També les sales i els passadissos del formiguer van començar a tremolar i elles espantades van romandre quietes, unes a prop de les altres, esperant que aquell estrèpit desaparegués.
Quan això succeí, les més agosarades van sortir del niu per veure què havia passat.
I quin disgust van tenir en adonar-se que, a prop de l'entrada de casa seva, hi havia un munt de petits cossos negres immòbils. Eren les seves companyes, les que aquell dia havien sortit a la recerca d'aliments i que ara havien perdut la vida.
També van observar les destrosses. Totes les portes d'entrada havien estat malmeses, com si un gegant malintencionat hagués saltat damunt d'elles amb la intenció de fer-les malbé.
I, efectivament havia estat un gegant: un elefant enorme que es passejava tranquil·lament per la sabana.

L'animal era pervers i tossut de mena i, malgrat els retrets i els precs de les formigues, ell va respondre que aquell indret era casa seva i per tant podia caminar per on volia.

Aquest episodi es va anar succeint dia rere dia. El niu dels petits animalons tenia ja un aspecte desolador i el més trist de tot plegat era la quantitat de companyes obreres que morien cada dia.

Llavors va passar que en una de les assemblees que organitzaven les formigues per buscar solucions al seu problema, una de les més joves va proposar atacar al seu enemic.
-Per més que hem intentat fer-li veure el mal que ens està fent, que li hem pregat que no torni a malmetre casa nostra, ell continua obstinant-s'hi i no canviarà d'actitud. És per això que hem de decidir atacar-lo. Ell és alt i gros, però nosaltres som milers i ja sabeu aquella dita: La unió fa la força!

I la proposta va ser acceptada per unanimitat.
L'endemà al matí van esperar que l'elefant s'apropés al seu niu i totes, obreres i soldats, van escometre l'animal. Però aquest, en sentir que alguna cosa se li enfilava potes amunt, va començar a espolsar-se amb energia i totes les formigues van caure a terra. Unes ferides, les altres mortes, ... La càrrega no havia tingut èxit.
Però elles no van pensar en retirar-se. Les que quedaven, a les ordres d'aquella formiga jove i decidida, van intentar un altre atac. Aquesta vegada es van repartir: un esquadró per a cada pota. La bèstia enorme va tornar a sacsejar el seu cos. Les formigues anaven caient a grapats, però les que podien seguien arrapant-se als pèls gruixuts de l'animal.

Finalment només una va poder arribar fins a l'alçada del coll de l'elefant i des d'allà va mirar a terra. Milers de companyes seves jeien immòbils, d'altres estaven agonitzant, ... Només un grupet de cinc o sis se la miraven amb una barreja de ràbia, ànsia i emoció. Sentiments que van esclatar des del cor de la més jove, la que havia estat líder d'aquella batalla, que amb un crit esfereïdor va dir:

-ESCANYA'L!

(Qualsevol comparació amb la realitat no és pura coincidència)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada