No ploris més per mi quan sigui mort; no més
Que el temps que duri el toc de la campana clara
Que dirà a tots que me n’he anat per sempre més
Per viure amb cucs més vils encara.
Ni et vulguis recordar, si aquest vers has llegit,
De qui el va fer; t’estimo tan intensament
Que si, pensant en mi, t’has de veure afligit,
Prefereixo no estar dins el teu pensament.
O si llegeixes aquest vers, potser amb enyor,
Quan el meu cos ja estigui barrejat amb el fang,
No pronunciïs el mon nom; que el teu amor
S’escoli com s’haurà escolat la meva sang,
No fos que el savi món, veient el teu lament,
Se te’n burlés, per causa meva, essent jo absent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada