email protegitDiuen que les vagues i els sindicats són del segle passat, o de l'anterior, i és probable que sigui cert: molts sous i moltes relacions laborals també ho són. En realitat, hi ha nombrosos aspectes del nostre model social que no acaben de ser dignes del segle XXI, o de les expectatives que ens havíem creat. Segons els profetes dels anys setanta i vuitanta, aquest havia de ser el segle de la robotització, i l'imparable evolució de la tècnica havia d'alliberar-nos, per fi, de la maledicció bíblica que ha vinculat el pa i el salari amb la suor, des de l'inici dels temps. Aleshores s'anunciaven, per a aquestes alçades del segle vint-i-un, jornades de treball de tres o quatres hores i encara, sovint, des d'un sofà ergonòmic situat a la nostra dolça llar. La vida laboral, deien, inevitablement es reduiria en totes les seves dimensions perquè la mecanització, la tecnologia o la cibernètica, ens permetrien incrementar exponencialment la productivitat i en conseqüència, el temps destinat a l'oci. Eren profecies molts engrescadores i és una llàstima que no n'encertessin ni una. El que sí que ha augmentat i s'han multiplicat, i em penso que sense pronòstic previ, són els beneficis de les empreses de l'Íbex i de l'economia especulativa en general, i també la intensitat de les jornades laborals, ja que en aquelles feines en què els horaris s'han reduït, ara, assetjats personalment de forma directa i analògicament i digitalment per totes bandes, els minuts i els ànims es dilaten fins al límit de l'explosió. Hem arribat a l'any 2010 arrossegant, transformades o no, moltes de les misèries del segle anterior, però es veu que la primera que volem bandejar són els sindicats, que de totes les entitats que sufraguem col·lectivament, els postmoderns diuen que són de les més feixugues i anacròniques. Al capdavall, ara, els contractes i les condicions de treball deuen ser fruit de revelacions divines i si ets un descregut se t'expulsa del paradís i santes pasqües. I pels desacords amb el món en general o per les reivindicacions laborals en particular, sempre ens quedaran els lip dubs o les flash mobs, que estèticament són molt més actuals i no lesionen ni el PIB, ni les plusvàlues. És estrany, però individus als quals s'acaba de desposseir de drets i se'ls amenaça de retardar dos anys la cobejada jubilació, no es van adherir a la vaga perquè no creuen en els sindicats. Ja sé que la democràcia i en Guardiola afirmen que el públic és sobirà i per tant no criticable, però què volen que els digui, hi ha qui contempla els advocats amb escepticisme però mai se li acudiria presentar-se a un judici amb les mans a la butxaca. I els francesos, que són de mena molt més bel·ligerant, ja han fet cinc o sis jornades de protestes i en el pitjor dels casos es jubilaran cinc anys abans que nosaltres. A Finlàndia, Suècia o Bèlgica, l'afiliació als sindicats ronda el 80% i juraria que ni ho tenen pitjor, ni són més carrinclons. Aquí, però, s'ha arribat a la conclusió que el món el determina la fatalitat, o la disposició còsmica dels astres i no les voluntats majoritàries.
Per altra banda, ser de la classe treballadora sona antiquíssim, absolutament demodée, i temo que ja es considera prou trist ser-ne perquè, a més, algú t'anomeni proletari. Treballadors, o no, amb consciència o sense, la convicció que amb la crisi ens han enredat, està molt generalitzada, però no hi ha manera d'articular-la col·lectivament. Amb els partits desacreditats i els sindicats denerits, segurament estem esperant els reis mags perquè ens protegeixin de les crueltats del mercat. A veure si al final són el pares i tenim un disgust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada