dijous, 16 de desembre de 2010

LA BOSSA DE MÀ (microrelat)

Sempre m'havien agradat les bosses grosses, aquelles que serveixen per portar la cartera, però també un llibre, les claus, una càmera de fotografiar, l'estoig amb els tampons o les compreses, els bolígrafs, l'agenda, ...
I un dia passant per davant d'un aparador la vaig veure. Era de pell tintada, d'un color vermellós, amb dues nanses que es podien allargar o encongir depenent de les necessitats. No vaig poder passar de llarg.
Vaig entrar i me la van ensenyar de fora i de dins. Era perfecta i el preu tampoc era excessiu. Vaig decidir comprar-la.
La dependenta em va explicar que havia arribat feia temps i que no entenia com havia trigat tant a vendre-la, perquè realment cridava l'atenció.
La vaig pagar i me la vaig endur cap a casa.
Els primers dies de portar-la no vaig notar res d'estrany. La deixava dins un armari quan arribava a l'oficina i molts dies es quedava allà tancada fins a l'hora de plegar.
Però un dia al vespre, en arribar al meu domicili, la vaig obrir per treure les claus i... quina va ser la meva sorpresa quan vaig trobar dins la seva enorme panxa un rellotge de cucut! Més ben dit, el rellotge de cucut! El que tenia al seu despatx el cap de l'oficina on jo treballava.
A l'instant vaig quedar sufocada. No hi entenia res. Com hi havia anat a parar allà dins aquell rellotge?
Un cop més calmada, em vaig posar a pensar com m'ho faria l'endemà per tornar aquell objecte al seu lloc, sense que ningú se n'adonés, és clar. I la veritat és que em vaig sentir incapaç de fer-ho. Quina vergonya si algú em veia! Com ho explicaria?
I vaig decidir quedar-me'l.
I es podria dir que aquí va començar el meu malson.
Això mateix va anar passant amb unes originals ulleres de sol que tenia la meva companya de taula, amb una calculadora que utilitzava sempre el cap de vendes, amb l'IPod d'en Pere, el noi que sortia a fer els encàrrecs, i, fins i tot amb el portàtil de la Lluïsa.
Bé, si us haig de dir la veritat, a vegades tenia ganes d'arribar a casa de pressa per veure què en sortiria aquell dia de dins el sac.
Però ja se sap, no hi ha res que duri sempre. Un dia en que jo m'havia quedat a casa perquè no em trobava massa bé, em va venir a fer una visita la Lluïsa, la meva companya de feina. Ai, quan es va adonar que el portàtil que tenia damunt la meva tauleta de nit era el que ella havia perdut! Em va dir de tot, el va agafar d'una revolada i va sortir per la porta com una exhalació.
A partir d'aquell moment la meva vida va fer un tomb.
Ara em trobo aquí asseguda davant d'un jutge sense saber què dir. Perquè ... com li explico a aquest bon home que la cleptòmana no sóc jo, sinó la meva bossa de mà?

Nuri

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada