diumenge, 3 d’octubre del 2010

Passejada pel bosc

dissabte, 2 d’octubre del 2010

VAGUES 2.0 - Enric Ramionet al diari El Punt ( 02-10-10)

Diuen que les vagues i els sindicats són del segle passat, o de l'anterior, i és probable que sigui cert: molts sous i moltes relacions laborals també ho són. En realitat, hi ha nombrosos aspectes del nostre model social que no acaben de ser dignes del segle XXI, o de les expectatives que ens havíem creat. Segons els profetes dels anys setanta i vuitanta, aquest havia de ser el segle de la robotització, i l'imparable evolució de la tècnica havia d'alliberar-nos, per fi, de la maledicció bíblica que ha vinculat el pa i el salari amb la suor, des de l'inici dels temps. Aleshores s'anunciaven, per a aquestes alçades del segle vint-i-un, jornades de treball de tres o quatres hores i encara, sovint, des d'un sofà ergonòmic situat a la nostra dolça llar. La vida laboral, deien, inevitablement es reduiria en totes les seves dimensions perquè la mecanització, la tecnologia o la cibernètica, ens permetrien incrementar exponencialment la productivitat i en conseqüència, el temps destinat a l'oci. Eren profecies molts engrescadores i és una llàstima que no n'encertessin ni una. El que sí que ha augmentat i s'han multiplicat, i em penso que sense pronòstic previ, són els beneficis de les empreses de l'Íbex i de l'economia especulativa en general, i també la intensitat de les jornades laborals, ja que en aquelles feines en què els horaris s'han reduït, ara, assetjats personalment de forma directa i analògicament i digitalment per totes bandes, els minuts i els ànims es dilaten fins al límit de l'explosió. Hem arribat a l'any 2010 arrossegant, transformades o no, moltes de les misèries del segle anterior, però es veu que la primera que volem bandejar són els sindicats, que de totes les entitats que sufraguem col·lectivament, els postmoderns diuen que són de les més feixugues i anacròniques. Al capdavall, ara, els contractes i les condicions de treball deuen ser fruit de revelacions divines i si ets un descregut se t'expulsa del paradís i santes pasqües. I pels desacords amb el món en general o per les reivindicacions laborals en particular, sempre ens quedaran els lip dubs o les flash mobs, que estèticament són molt més actuals i no lesionen ni el PIB, ni les plusvàlues. És estrany, però individus als quals s'acaba de desposseir de drets i se'ls amenaça de retardar dos anys la cobejada jubilació, no es van adherir a la vaga perquè no creuen en els sindicats. Ja sé que la democràcia i en Guardiola afirmen que el públic és sobirà i per tant no criticable, però què volen que els digui, hi ha qui contempla els advocats amb escepticisme però mai se li acudiria presentar-se a un judici amb les mans a la butxaca. I els francesos, que són de mena molt més bel·ligerant, ja han fet cinc o sis jornades de protestes i en el pitjor dels casos es jubilaran cinc anys abans que nosaltres. A Finlàndia, Suècia o Bèlgica, l'afiliació als sindicats ronda el 80% i juraria que ni ho tenen pitjor, ni són més carrinclons. Aquí, però, s'ha arribat a la conclusió que el món el determina la fatalitat, o la disposició còsmica dels astres i no les voluntats majoritàries.

Per altra banda, ser de la classe treballadora sona antiquíssim, absolutament demodée, i temo que ja es considera prou trist ser-ne perquè, a més, algú t'anomeni proletari. Treballadors, o no, amb consciència o sense, la convicció que amb la crisi ens han enredat, està molt generalitzada, però no hi ha manera d'articular-la col·lectivament. Amb els partits desacreditats i els sindicats denerits, segurament estem esperant els reis mags perquè ens protegeixin de les crueltats del mercat. A veure si al final són el pares i tenim un disgust.

SANG DE NAP - Enric Ramionet al diari El Punt (25 -09 -10)

Sang de nap

“Fins i tot ens fa mandra adherir-nos a una vaga anunciadíssima, negociadíssima i pactadíssima que s'hauria de fer ni que fos per deixar constància que no som babaus”

25/09/10 02:00 - Enric Ramionet

Fa una setmana, a casa, hi vaig veure cares de tristesa i fins i tot l'indici d'alguna llàgrima inesperada. Havia mort Labordeta i la notícia arribava amb el so de les seves velles, contundents i estranyament emotives cançons. La música eriça els sentiments i estova l'ànim i el cantant aragonès, tan digne, amb la seva bonhomia sorruda, la fidelitat a les velles causes i aquella infreqüent comprensió i proximitat amb els neguits de la gent d'aquestes terres, resultava entranyable i es feia estimar. Si no es forma part del nombrós club de postmoderns graciosos i un mica carques, o no ets dels que s'han proposat substituir tota la mitologia progre per mitologia simplement patriòtica, les llàgrimes estaven plenament justificades. ¿O no ens havia robat per sempre el cor amb aquell espontani “a la mierda” que ens va treure de la punta de la llengua a milions de persones? A casa i arreu, però, és molt probable que molts ulls no es neguessin únicament pel desconsol de la seva pèrdua o perquè la mort s'emportava un home que s'havia guanyat tants afectes; segurament també, entre aquelles llàgrimes, alguna es va vessar per nosaltres mateixos i per la nostra impossibilitat d'evocar, sense notar l'ofec de la nostàlgia, els temps en què ell, els cantants com ell i els somnis de llibertat, justícia i fraternitat, omplien els estadis. Labordeta era un home d'una altra època, en efecte, i prou dolorós que és haver d'acceptar-ho. Era d'un temps que acarant-lo amb l'actualitat els de certa edat sovint enyorem intensament, però no perquè fos més satisfactori, que no ho era, sinó per les promeses que contenia. No era el present sinó el futur el que aleshores era infinitament millor. ¿Què s'ha fet d'aquelles grans esperances i d'aquell idealisme que donava prestigi a la política? ¿Quines lleis naturals han canviat al planeta perquè aleshores els millors individus d'aquests indrets es deixessin seduir per la cosa pública i ara, abans d'això, estiguin disposats a fer cantonades, o perquè mamífers idèntics als que ara ambicionen fer un màster a Boston per bastir-se un futur prometedor cobegessin viatjar a Nicaragua i lliurar-se a la causa del pobres i de la justícia universal? Quantes cicatrius tenim! Des del despertar al món, de l'excitació i l'ambició amb la qual es va sortir del franquisme fins al fastigueig i la mediocritat actuals hi ha una eternitat. La mateixa que separa aquell seductor líder socialista andalús vestit de panna, de l'actual assessor de l'home més ric del món. Hem envellit moltíssim, però diuen que ens convenia, que calia superar la ridícula ingenuïtat primerenca, i que ara, descreguts, individualistes i escèptics, som molt més savis. Deu ser això. Probablement per aquesta raó ja podem contemplar impassibles com retallaran els sous, empitjoraran les condicions de treball i retardaran l'edat de jubilació. Pous de saviesa com és evident que hem esdevingut, podem resignar-nos a l'austeritat i ens mostrarem disposats a socialitzar les pèrdues, a retallar serveis públics i a pagar una crisi que com tothom sabia i abans que ens embruixessin era un clamor, era responsabilitat dels excessos del capitalisme, de les entitats financeres i la seva cobdícia especuladora. Ara, però, havent assolit aquest graó de maduresa i d'indolència, no només s'ha descartat assaltar la Bastilla o el Palau d'Hivern, sinó que fins i tot ens fa mandra adherir-nos a una vaga anunciadíssima, negociadíssima i pactadíssima, que s'hauria de fer ni que fos per deixar constància que no som babaus.