divendres, 18 de febrer de 2011

OBLIT

Aquell diumenge del mes de juny feia exactament tres anys que en Miquel havia arribat a la residència, però això ell no ho recordava. De fet poques coses recordava del seu passat més recent.
La Maria, una de les persones que vetllaven pel seu benestar li estava acabant de donar l’esmorzar.
-Va, Miquel, que aquestes galetes t’agraden. Quan acabis d’esmorzar sortirem a passejar pel jardí i podràs prendre el sol.
-Qui ets tu?
Aquesta pregunta gairebé formava part del ritual de cada matí i la resposta era sempre la mateixa.
-Miquel, sóc la Maria. T’ajudo a llevar-te cada matí, a rentar-te i a vestir-te. Després et preparo l’esmorzar i t’acompanyo a fer un volt. Au va, home, acabem i anem a passejar?
L’home quedava capcot intentant obrir ni que fos una petita esquerda dins el seu cervell per on pogués passar una mica de claror, però les tenebres ho envaïen tot.
Passejaven pel jardí, entre arbustos, arbres i flors i acabaven sempre davant d’un petit estany amb nenúfars i peixos de colors. Allà la Maria li obria una de les seves mans, li posava a dins algunes molles de pa i l’ajudava a fer el gest de llençar-les als peixos.
En Miquel no sabia exactament què estava passant, però veure aquells moviments de colors dins de l’aigua l’encuriosia i per un moment el seu semblant entre distret i absent s’omplia amb una feble alenada de vida.
Al cap d’una estona retornaven a l’edifici principal de la residència i a la seva habitació, on trobarien l’Àngela, la dona del Miquel, i l’Abel, que en tenia cura; i, com si ja formés part d’un protocol establert, en veure-la estirada al llit, en Miquel rondinava:
-Aquesta no és la meva habitació. Traieu-me aquesta dona d’aquí.
Les mirades d’un i de l’altra es creuaven insistentment, però ni el més petit indici d’un antic amor apareixia en aquells moments.
Llavors, tots dos, una dins al llit i l’altre assegut prop de la finestra, restarien durant hores, no tan sols aïllats del món, sinó aïllats un de l’altre.

Quan semblava que a l’habitació tot estava en ordre, la Maria i l’Abel, en sortien , s’agafaven de les mans i caminaven passadís avall fins a la porta. I era sempre just en aquell moment que algú cridava:
-En Miquel i l'Àngela s’escapen!

Nuri

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada