PACTE DE MORT (microrelat)

-Pare, vinc a confessar-me.
-Digues, fill.
-Miri, no sé com explicar-l'hi, però intentaré ser breu i entenedor.
La meva dona i jo portàvem ja uns quants anys de casats, quan vam decidir fer un pacte important per a les nostres vides. Un pacte de mort.
És a dir, moriríem el mateix dia i més o menys a la mateixa hora.
Portàvem gairebé tota la vida junts, des de jovenets, i no ens imaginàvem viure l'un sense l'altre.
Van passar els anys, i ja en feia molts que la meva dona patia d'artritis i artrosis, malalties que li dificultaven molt la mobilitat a més de produir-li uns dolors persistents a totes les articulacions. Però tot va empitjorar molt quan va caure baixant la vorera que hi ha davant de casa.
La van haver d'operar i li van col·locar una pròtesi als malucs.
El dolor que sentia degut al mal tràngol de l'operació, afegit al que ja tenia crònic, van fer que es plantegés acabar amb la seva vida. És a dir amb les nostres vides.
D'entrada jo vaig estar-hi d'acord i vam fixar dia i hora. El sistema que utilitzaríem per dur a terme el nostre objectiu seria el gas.
La nostra cuina encara funcionava amb gas butà, tot i que en els últims mesos el preu de la bombona havia pujat molt.
Vam preparar-ho tot. Vam deixar els papers que es necessitarien per encarregar el nostre enterrament, el testament que havíem redactat davant de notari, targetes, carnets, ... Només ens quedava tancar-nos a la cuina i obrir aquella petita clau de pas. I va ser just en aquell moment quan em va venir al cap que havia deixat aquelles revistes porques a sobre la tauleta de nit. Per descomptat que no podia morir deixant als meus fills, amics i veÏns una imatge de vell pervertit i vaig dir a la Montserrat, la meva dona: Espera'm un moment.
El cas és que ella es va quedar a la cuina i, com que era molt feinera, va començar a posar el pla en marxa pensant que jo tornava de seguida.
El problema va sorgir perquè jo sóc indecís de mena i vaig estar dubtant uns moments, tot buscant el lloc més idoni per amagar les revistes.
Quan vaig tornar a la cuina, ella jeia estirada a terra i l'aire era irrespirable.
Es veu que l'instint de supervivència és molt fort en les persones i els animals i suposo que va ser això el que va fer que deixés la porta oberta i immediatament obrís també les finestres del menjador.
Quan vaig ser conscient del que estava fent em va venir un atac d'indecisió, d'aquells que em paralitzen. Què havia de fer? Tornar a la cuina, tancar la porta i estirar-me a terra al costat de la Montserrat? Per fer-ho junts ja no hi era a temps, el seu cos restava immòbil al costat de la nevera, i fer-ho tot sol m'imposava. El cas és que mentre em trobava analitzant la situació va sonar el timbre de la porta.
Vaig mirar per l'espiera i vaig veure que era la veina del replà. Aquella dona ja madura però amb un aspecte encara impressionant. Nerviós vaig obrir la porta i ella em va mirar amb aquells ullassos negres que té i em va preguntar si teníem sucre, que estava fent un pastís i se li havia acabat.
Jo, atabalat com estava, la vaig fer entrar i ella, en veure'm fora de mi, em va preguntar què em passava.
Sigui pel neguit de saber que la meva dona jeia morta a la cuina o pels nervis de veure la veïna a casa meva o per tot plegat, jo em vaig desmaiar.
Al cap d'una estona em vaig despertar i casa meva semblava la rambla de tanta gent com s'hi passejava. Metges, empleats de la funerària, veïns, amics, ... i, com no podia ser d'altra manera, la meva veïna que no es movia del meu costat, amb aquells ulls, aquells cabells, aquells p...
Bé, pare, com pot deduir del meu relat, jo no sóc culpable de res però no sé què em passa que des de llavors no dormo prou bé. És com si el fantasma d'un fals remordiment m'envaís cada dia i, sobretot a la nit, a l'hora d'anar a dormir, sento com un rau-rau al pit, una inquietud que és la que m'ha portat fins aquí.
La meva veïna? Ah, sí, es diu Cecília. Un dia ha de venir a dinar a casa meva. Fa una lassanya que n'hi ha per llepar-se els dits!

Nuri