dissabte, 5 de febrer de 2011

PARAULES

Recollir el diari cada dia al matí a la porta de casa, era una de les feines que més m'agradava. Què hauria passat al món mentre jo dormia? Em sentia igual que quan era petita i obria una de les pestanyes del meu calendari d'advent. Sabia que hi trobaria xocolata -que detestava- però no podia evitar d'il·lusionar-me. Els humans som una contradicció permanent.
Un dia de les vacances de Nadal -ho recordo perfectament perquè tenia la meva germana a casa- vaig veure que a la portada del diari hi havia una paraula encerclada amb bolígraf vermell. Evidentment no em va agradar -jo pagava el diari per nou- però no en vaig fer gaire cas.
Ah, nois, però ... la situació es va anar repetint dia rere dia i va arribar un moment en què intrigada vaig pujar a les golfes de casa.
Treure els diaris vells de les capses de cartró i estendre'ls a terra per ordre cronològic va ser una feinada, però va valer la pena. I us explico ...
Em vaig adonar que la paraula encerclada no era mai al mateix lloc i llegir-les totes, ordenades segons la data del diari, em feia arribar a una conclusió: qui es dedicava a guixar portades, o era un boig o un adolescent avorrit amb ganes de pertorbar la pau de casa meva.
Tenint en compte que de periòdics n'havia fet servir algun per posar al terra del passadís un cop l'havia fregat, les paraules envoltades amb tinta vermella que quedaven eren aquestes:
LLIBRETER, EL, ESPERANT, ESTAR, DIA, CADA, LLIBRERIA, A, VENIR, DOMICILI, A, DIARI, EL, PORTAR, NO, QUE, DEMANAR, QUE, PREGO, ET, TU, SENSE, VIURE, PUC i NO.
Evidentment, algun marrec bromista del carrer volia fer-me perdre els estreps -seguia pensant jo-.
Mai m'hagués imaginat que ... Bé, ... això ja seria una altra història.

Nuri



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada