Després de patir una greu depressió, el psiquiatre li va receptar unes pastilles que havia de prendre cada dia al matí.
Les primeres setmanes no va notar cap efecte, ni positiu ni negatiu, però a partir del segon mes es va començar a sentir més capaç d'afrontar la vida i totes les seves dificultats. Els canvis en el seu estat emocional s'anaven fent cada dia més evidents i recuperava aquella energia que havia perdut durant la seva llarga malaltia.
Van anar passant els mesos i tothom reconeixia que la seva recuperació era miraculosa, tenia ganes de treballar, d'estar amb la família, ... Malgrat els múltiples entrebancs que li sorgien dia a dia, no perdia mai el somriure.
Tot anava bé fins que va començar a notar que no podia plorar.
Ella havia estat sempre molt emotiva, de les que ploren al cinema o llegint una novel·la, i no cal dir en les circumstàncies més luctuoses com defuncions i enterraments. En canvi ara no podia treure ni una llàgrima.
Notava que les emocions i els sentiments quedaven somorts, com si una llosa gran i pesant no els deixés emergir.
I el que en un primer moment li havia semblat molt positiu, al cap d'un temps ja no ho era tant.
Veia que tothom al seu voltant vivia intensament les emocions. S'angoixaven i ploraven. S'abraçaven i ploraven. S'enfadaven i ploraven. I ella forta, ferma i serena, afrontant amb aplom totes les escomeses del destí i sense ni una llàgrima.
Les seves amigues van començar a sospitar que tenia algun problema un dia en sortir del cinema.
Havien anat a veure la pel·lícula Titànic i totes van sortir de la sala amb els ulls inflats i vermells de tant plorar. Quan de cop ella va deixar anar "No feien gaire bona parella en Leonardo di Caprio i la Kate Winslet", elles van entendre de seguida que alguna cosa greu li estava passant.
Nuri
Les primeres setmanes no va notar cap efecte, ni positiu ni negatiu, però a partir del segon mes es va començar a sentir més capaç d'afrontar la vida i totes les seves dificultats. Els canvis en el seu estat emocional s'anaven fent cada dia més evidents i recuperava aquella energia que havia perdut durant la seva llarga malaltia.
Van anar passant els mesos i tothom reconeixia que la seva recuperació era miraculosa, tenia ganes de treballar, d'estar amb la família, ... Malgrat els múltiples entrebancs que li sorgien dia a dia, no perdia mai el somriure.
Tot anava bé fins que va començar a notar que no podia plorar.
Ella havia estat sempre molt emotiva, de les que ploren al cinema o llegint una novel·la, i no cal dir en les circumstàncies més luctuoses com defuncions i enterraments. En canvi ara no podia treure ni una llàgrima.
Notava que les emocions i els sentiments quedaven somorts, com si una llosa gran i pesant no els deixés emergir.
I el que en un primer moment li havia semblat molt positiu, al cap d'un temps ja no ho era tant.
Veia que tothom al seu voltant vivia intensament les emocions. S'angoixaven i ploraven. S'abraçaven i ploraven. S'enfadaven i ploraven. I ella forta, ferma i serena, afrontant amb aplom totes les escomeses del destí i sense ni una llàgrima.
Les seves amigues van començar a sospitar que tenia algun problema un dia en sortir del cinema.
Havien anat a veure la pel·lícula Titànic i totes van sortir de la sala amb els ulls inflats i vermells de tant plorar. Quan de cop ella va deixar anar "No feien gaire bona parella en Leonardo di Caprio i la Kate Winslet", elles van entendre de seguida que alguna cosa greu li estava passant.
Nuri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada