SISETA

La Siseta era una dona de caràcter. De les que afronten la vida tal com ve, com si elles soles s'haguessin de carregar el destí a les espatlles.
Es llevava de matinada i preparava un bon esmorzar pels carreters, abans de que aquests enganxessin tartanes i cavalls i comencessin una llarga jornada de treball.
Entre els cavalls n'hi havia un anomenat "Pajarito". Era un cavall ferm i treballador, un animal de confiança. Havia portat una vida dura, molts anys d' arrossegar pels camins carretes i tartanes carregades de suro. I ara es trobava a la part final de la seva existència, la seva força havia minvat, sovint la càrrega era excessiva per ell i havia de ser substituït per altres animals més joves.
La Siseta sentia quelcom especial per aquest cavall, li reconeixia anys d'esforços i noblesa, i sempre li guardava alguna llaminadura que el pogués fer feliç.
Una tarda, la Siseta, que havia marxat de bon matí de casa seva per anar a fer encàrrecs, va entrar als estables i va veure que el "Pajarito" no hi era. Va preguntar als traginers que es trobaven al pati gran de la casa i aquests li van donar la mala notícia. El marit de la Siseta, l'Antònio, havia donat ordres de conduir el cavall fins a l'estació del tren. Allà seria carregat dalt d'un vagó i traslladat a un escorxador.
La dona no va dir res, però tots els treballadors van veure com sortia corrent per la portalada gran de la casa.
Diuen que esgotada va arribar a l'estació del tren i allà, amb l'autoritat moral que la caracterizava, va donar ordres als camàlics i fins i tot al Cap d'Estació.
El cas és que el cavall va ser descarregat del tren i tots dos, animal i mestressa, van enfilar carrer amunt per arribar de nou a casa seva.
En entrar, el seu home i els carreters se'ls van quedar mirant i la Siseta, sense fixar la vista en ningú, va dictar sentència:
-Aquest cavall es queda a casa, fins que no es pugui aguantar de vell. S'ho mereix.

Nuri