dijous, 17 de març de 2011

En Mohamed

Tots els alumnes de Quart B, que es trobaven en aquell moment a la classe d'Educació Fìsica, van quedar astorats veient com volava en Mohamed. Bé, no sé si del que feia se'n podia dir volar, però el cas és que el seu cos es va enlairar suaument tot fent un discret balanceig i es va aturar just quan va topar amb el sostre del gimnàs.
Diuen que les cares que van posar els seus companys no es poden descriure i contrastaven clarament amb el somriure de felicitat que mostrava el noi volador.
I el mestre?
Doncs, d'entrada, no hi va donar massa importància. Pobres mestres! N'han vist de tots colors.
Però després de reflexionar un moment, va pensar que el que veia tampoc era tan habitual i va fer un crit:
-Mohamed, baixa d'aquí de seguida!
El noi li va dir que l'hauria d'ajudar una mica i li va oferir la seva mà.
L'home va fer un salt per agafar-s'hi i la va estirar amb força.
Quan el va tenir davant seu li va preguntar com ho havia fet per enlairar-se sense ajuda.
En Moha -així l'anomenaven els seus companys- va explicar que ja feia dies que se sentia molt lleuger. Que quan corria semblava que els peus no li tocaven a terra i que el dia abans a casa seva, o més concretament a la seva habitació, havia saltat tot intentant abastar la guardiola que guardava a la lleixa més alta de l'armari i incomprensiblement el seu cos havia levitat.
També va explicar que des d'aquell moment ho havia intentat fer unes quantes vegades i que no li havia estat difícil trobar el sistema de fer-ho amb facilitat.
Aixecava el peu dret i el tirava enrere, mentre amb l'esquerre es donava impuls. Llavors a la segona o tercera vegada de fer aquesta maniobra aconseguia enlairar-se.
Evidentment només ho havia provat en espais tancats perquè encara no dominava la tècnica del descens.
El mestre d'Educació Física li va dir que de moment no ho fes més, almenys dins del recinte escolar, que ell havia de parlar amb els altres mestres del Claustre i sobretot amb la seva tutora.
El nano immediatament va pensar "Ja me l'he carregat", però el professor, en veure la cara que posava, el va tranquilitzar:
-No et preocupis que no passa res.

L'anècdota va anar passant de boca en boca, d'un mestre a l'altre i finalment la directora va decidir convocar un Claustre extraordinari amb dos únics punts a l'ordre del dia:
.L'enlairament d'en Mohamed al gimnàs.
.Precs i preguntes.

Tots els docents es van reunir a la Sala de Professors el dia acordat i la directora va parlar primer, explicant el què havia succeït per si algú encara no se n'havia assabentat. I va ser a partir d'aquell moment que es va obrir la ronda d'intervencions.
La tutora del nen va preguntar de qui seria la responsabilitat si en Mohamed volava i prenia mal -D'ella? De la directora?-.
La mestra que tenia al seu càrrec el grup de Segon A va dir que no trobava bé que només un nen volés. En tot cas ho havien de fer tots i que si aquesta habilitat es considerava important hauria de constar com a competència en el Projecte d'Autonomia de Centre.
En Miquel, un mestre a punt de jubilar-se, es va queixar de que temes com aquell s'haguessin de discutir en claustre i va recordar que quan ell havia començat a treballar s'havia trobat amb un alumne que sabia treure's l'espatlla de lloc i tornar-se-la a posar i un altre que s'entretenia a l'hora del pati prement-se amb força el coll fins a caure desmaiat. Tothom ho sabia i ningú en feia cas.
La tutora de l'aula d'acollida, considerada pel claustre com una "happy-flowers", va intervenir dient que si en Mohamed tenia aquella habilitat ella trobava positiu que la utilitzés, que li aniria bé per a la seva autoestima, ja que normalment tenia poques ocasions per lluir-se davant els seus companys.

I va passar que, mentre els mestres seguien debatent sobre si volar dintre l'escola era apropiat o no, es va poder veure en Mohamed planejant suaument per davant de la finestra de la Sala de Reunions, seguit per la majoria d'alumnes que, com ell, es quedaven a dinar al menjador de l'escola.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada