Davant les imatges de la violència policial contra els joves -i no tan joves- acampats a la Plaça Catalunya de Barcelona, la meva filla va fer un comentari:
-Sembla allò que feien a en Gandhi.
Haig de dir que ella domina el llenguatge visual i que percep ràpidament en una imatge el que nosaltres descobrirem al cap d'una estona.
I ha estat així. A mesura que hem anat veient imatges i vídeos sobre els fets del 27M, més clar ens ha anat quedant que la resistència pacífica dels acampats ha guanyat la batalla. Noies joves oferint flors als mossos d'esquadra, dones agenollades dient no a la violència, nois colpejats amb la sang que els regalimava esquena avall, ... Ara ja no són ells i els que els hem anat seguint des del primer dia. Ara ja som multitud els que ens sentim al seu costat. Perquè res no desacredita tant a qui exerceix la violència com no trobar qui et pagui amb la mateixa moneda.
La brutalitat dels escamots policials ha deixat en evidència el mateix cos, però sobretot a qui els ha obligat a atonyinar gent, que en realitat només era culpable de reclamar una democràcia real, treball per tothom, sous dignes, ... Però, ara que hi caic, quan jo era jove, no hi havia uns partits anomenats d'esquerres que reivindicaven precisament això? On són? De què se n'ha fet?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada