La sessió havia estat molt ben programada per en Francesc i l'Mercè. No s'havien oblidat de cap detall. La disposició de les cadires, paper i bolígraf damunt la taula, ... Duien tota la informació sobre el conflicte i totes les dades personals de cada una de les parts, els seus punts febles, si havien baixat la guàrdia en algun moment durant les entrevistes prèvies, ... També havien acordat les contrassenyes que utilitzarien en cas de que s'haguessin de donar l'entrada un a l'altre...
En fi, ho havien previst tot. Tot, menys que la Mercè es trobava en un mal moment personal -per dir-ho d'alguna manera-. Feia pocs dies que a la seva parella l'havien vist en companyia d'una dona en actitud molt afectuosa i a una bona amiga li havia faltat temps per notificar-ho a la noia.
Suposem que el motiu va ser aquest, perquè mai abans havia mostrat els seus sentiments en públic i menys en hores de feina.
Sort n'hi va haver de la parella que havia de ser mediada que, en veure que la Mercè s'abalançava damunt el seu company i intentava agafar-lo pel coll, va intervenir i va aconseguir separar-los.
En Francesc, amb els ulls oberts com dues taronges, no era capaç d'articular paraula. En canvi la seva companya, amb un to de veu que va fer que tots els funcionaris de la sala del costat s'interessessin pel què passava allà dins, cridava:
-Tu també creus que la culpa és d'un gen? Què passa, que tots us heu fotocopiat l'informe del Karolinska? Caram que us en va de bé ara això! ... No, si ara direu que us hi obliguen ...
Bé, com podeu suposar, malgrat que l'endemà la Mercè va demanar disculpes reiteradament a en Francesc, aquest va setenciar:
-Companys de feina potser sí, però, pots pujar-hi de peus, que mai més mediarem en el mateix cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada