divendres, 12 d’agost de 2011

LA NINA



La Bel tenia sis anys i volia una nina. Una nina com la que tenia la Maria, una nena que vivia a la masia més propera a la seva. Propera quant a distància, però molt llunyana tenint en compte el nivell econòmic de les dues famílies.
Feia poc que havia acabat la Guerra Civil i les dues cases veïnes eren el paradigma de la realitat.
La família de la Maria era benestant -malgrat les circumstàncies-, religiosa i afecta al nou règim.
En canvi, a la família de la Bel, la guerra els havia deixat mort i misèria. La mort de dos fills, voluntaris al bàndol republicà, i gana, molta gana.
Però una nena de sis anys no entén de prioritats i la nina de cabells rossos i rinxolats, amb el seu vestit blau cel, el barret de palla i les sabatetes de xarol, ocupava els seus pensaments moltes hores al dia i a les nits la feia somiar. Somiava que la tenia als braços i li raspallava aquells cabells rinxolats, llargs, fins i rossos.
I de tant en tant preguntava al pare o a la mare:
-Em comprareu una nina?
Els pares, preocupats i enfeinats per intentar posar un plat a taula al menys una vegada al dia, li responien d'esma:
-Demana-ho als Reis.
De fet, ells pensaven que aquell desig era cosa passatgera i que al mes de gener la nena ja no pensaria en la nina.
Però va arribar Nadal i la Bel continuava insistint. Pel pare, no poder acomplir el desig de la seva filla petita, era afegir més tristesa a la que ja suportava. S'havia anat encongit pels cops que li donava la vida. Havia envellit a trompades i la seva mirada perduda, cercant alguna resposta al seu dolor, neguitajava a la seva dona, molt més dura, més realista, més pràctica...


I finalment va arribar la Nit de Reis. Al costat de la xemeneia els tres mags li havien deixat una mandarina i un paquet embolicat amb paper d'estrassa. La Bel va córrer cap a la xemeneia i va agafar el paquet.
-És per a mi? -va preguntar als seus pares-. És la nina?
 Asseguda a terra i sense esperar resposta, va estripar el paper i, segons després, les llàgrimes van començar a caure-li cara avall.
Davant seu una una nina feta amb fulles seques de blat de moro se la mirava i somreia.
La nena muda, i sense poder abandonar el seu plor silenciós, es va aixecar i es va abraçar al seu pare, que assegut a l'escó situat a prop de la llar de foc, continuava mirant amb tristesa aquella nina, aquell somriure, ...

                                                                                                                                       Nuri Font

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada