SUBORN

La mare va sortir de la botiga amb un somriure maliciós als llavis.
Feia més de dues hores que voltaven -ella i la seva filla, una adolescent de catorze anys-. Durant aquesta estona havien passat per tots els estats anímics: eufòria, tristesa, ràbia continguda, ...La roba que la noia s'havia emprovat era o "massa llampant", o "massa estreta", o "massa curta", "no li quedava bé" o "la feia petita". La mare havia anat suportant estoicament les entrades i sortides dels emprovadors, intentant posar-hi la cara més adient a cada situació i, quan ningú la veia, fent respiracions complertes; fins que va veure la llum. O s'espavilava, o no se'n sortirien.
A l'última botiga que veurien aquell matí de dissabte hi havia penjadors plens de pantalons d'aquells que necessites ajuda per posar-te'ls i que, quan ho has aconseguit, no veus el moment de treure-te'ls; bruses que si les trobessis a la deixalleria ni te les miraries; lleixes de jerseis amb el coll esbadocat, com si haguessin estat fets per una iaia amb miopia i alzheimer, tot alhora; tauletes plenes de camisetes plegades, amb dibuixos descolorits i triats amb mala bava ...I la dona, decidida a acabar amb aquell pelegrinatge, va posar en marxa el seu pla.
Mentre la filla es distreia un moment mirant uns vestits, ella es va apropar a una de les dependentes -una noia jove i decidida- i li va fer una proposta:
-Si fas que aquella noieta, la del jersei vermell, es compri uns pantalons, una brusa i una jaqueta amb menys de vint minuts, et donaré una propina de deu euros.
I així va ser com es va resoldre la situació. Al cap d'un quart ja es trobaven totes dues fent cua davant de la caixa per pagar. Moment en què la jove dependenta va aprofitar per dir-li a cau d'orella:
-Si tornen per aquí, ja ho sap ... I si em fa el favor de recomanar-me a les seves amigues, li faré descompte la propera vegada.