dilluns, 20 de febrer de 2012

La Cèlia

Els nens jugaven a la plaça del Puig. Els vailets, més moguts, havien format dos bàndols i s'enfrontaven a empentes i a cops de pal. La guerra era un tema recurrent i una font d'inspiració per als seus jocs.
Les nenes corrien perseguides per la Joana, que era qui parava, i, mirant-s'ho tot sense perdre detall, hi havia la Cèlia.
La nena, amb la seva cadira de rodes, havia estat empesa pels vailets més forçuts de la colla fins al capdamunt del Puig i ara, situada a un costat de la plaça, mirava i reia en veure els cops i les caigudes d'aquells guerrers de pa sucat amb oli.
De cop van començar a sentir el soroll d'uns avions. Per la fressa que feien tots van deduir que volaven baix. -Deuen ser bombarders- van pensar.
Empesos per la por i l'instint de supervivència, nens i nenes es van posar a córrer tot buscant un amagatall. Alguns es van deixar anar rostos avall per entrar a la portalada de la casa més propera, d'altres van córrer fins al graner ...
I la Cèlia?
La noia s'havia quedat sola, asseguda a la cadira tot mirant el cel i pregant perquè aquell no fos l'últim dia de la seva vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada