La rosa

Feia molts anys que no en rebia cap, per això quedà molt sorpresa quan, en obrir la porta, va veure un noi amb una rosa a la mà.
-És un encàrrec per a vostè.
-I qui l'envia?
 Va ser impossible obtenir una resposta. El noi es va acomiadar mentre ella restava immòbil al portal de casa seva amb la rosa entre els dits.
Aquell dia, pel seu cap van anar transitant un munt de rostres i noms. En Josep, el flequer que vivia prop de casa seva? En Martí, el seu company de feina? En Pere, el cunyat de la seva germana? ... No, cap d'ells semblava ser el misteriós autor d'aquell regal.
Les hores i els dies passaven mentre la flor s'anava marcint, de la mateixa manera en què s'anava fonent la curiositat de la dona.
Però un matí de diumenge, en entrar dins la pastisseria del barri i veure aquella pastissera fent-li l'ullet, -amb el seu davantal immaculat i la seva immensa personalitat-,  mentre amb uns lleugers moviments de cap li mostrava unes roses col·locades dins un gerro damunt el taulell, un món nou es va obrir al seu davant. Un món que li oferia, per descomptat, emocions contradictòries però, tot i que ella encara no ho sabia, molts anys de felicitat.