dissabte, 15 d’agost de 2015

La nena de pèl roig

La nit del 15 al 16 d'octubre del 2013 al voltant del Bloc de Salt ens vam reunir un grup de persones d'edats i condicions diverses però amb un sentiment en comú: s'havia de salvar aquella iniciativa, la que ens ajudava a creure que un altre món és possible.
Dalt de l'escenari s'hi van anar aplegant cares conegudes pel seu activisme social, cantants solidaris, testimonis directes de l'ocupació del bloc i els propis ocupants a qui se'ls va rendir un emotiu homenatge. D'entre tots els participants, qui més va commoure als que ens trobàvem donant suport a la PAH de Salt, va ser l'activista social Pau Llonch.
Ell ens va llegir emocionat un text extret d'un llibre de Chesterton -"Allò que està malament al món"-. I al final qui es va emocionar vam ser nosaltres, els que volíem donar l'escalf de la nostra presència als qui lluitaven a les barricades per un futur millor.

El text que ens va llegir en Pau va ser aquest:

  “Al final del seu llibre, G. K. Chesterton aludeix a una llei promulgada al Regne Unit segons la qual, per tal d’evitar les epidèmies de polls als barris pobres, els nens de la classe obrera havien de dur els caps rapats. Els pobres, escriu Chesterton, es troben tan pressionats des de dalt, en submóns de misèria tan pudents i sufocants, que no se’ls ha de permetre tenir pèl, atès que això significa tenir polls. En conseqüència, els metges suggereixen suprimir el pèl. No sembla que se’ls hi hagi passat pel cap suprimir els polls. És clar, seria massa llarg i feixuc tallar els caps dels tirans: però és més fàcil tallar el cabell als esclaus. En el raonament que fila la conclusió d’aquest llibre formidable, Chesterton afirma que la lliçó dels polls dels suburbis és que allò que està malament són els suburbis, no pas el pèl. I diu quelcom veritablement sorprenent: només per mitjà d’institucions eternes com el pèl podem sotmetre a prova institucions passatgeres com els imperis.
Chesterton s’esmerça a tot el llibre pensant en un punt de partida sobre el que construir tot un ordre social, un mínim més enllà del qual no té cap sentit defensar res. I arrenca així el darrer parràgraf del llibre, el més bell que jo hagi llegit mai en la meva vida sobre la qüestió de la revolució: cal començar per algun lloc i jo començo pel pèl d’una nena. Qualsevol cosa és dolenta, però l’orgull que sent una bona mare per la bellesa de la filla és bona. És una d’aquestes tendreses que són inexorables i que són la pedra de toc, el moll de l’ós, de tota època i raça. Si hi ha d’altres coses en contra seva, cal acabar amb aquestes altres coses. Si els terratinents, les lleis i les ciències estan en contra, cal acabar amb els terratinents, les lleis i les ciències. Amb el pèl roig d’una entremaliada del rierol calaré foc a tota la civilització moderna. Perquè una nena ha de tenir el pèl llarg, ha de tenir el pèl net. Perquè cal que tingui el cabell net, no pot tenir una llar bruta; perquè no ha de tenir la llar bruta, cal que tingui una mare lliure i disponible; per a què tingui una mare lliure, no ha de tenir un terratinent usurer; perquè no ha d’haver-hi terratinent usurer, cal que hi hagi una redistribució de la riquesa; perquè cal que hi hagi una distribució de la riquesa, cal una revolució. La petita entremaliada del pèl roig, a la que acabo de veure passar davant ca meva, no ha de ser afeitada, ni lisiada, ni alterada; el seu pèl no ha de de ser tallat com el d’un convicte; tots els regnes de la terra han de ser mutilats i destrossats per servir-la a ella. Ella és la imatge humana i sagrada; al seu voltant la trama social ha d’oscil·lar, trencar-se i caure; els pilars de la societat vacil·laran i els sostres més antics s’ensorraran, però no caldrà danyar cap pèl del seu cap.”
Text extret d'un article de David Fernández al blog de la CUP.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada