EST OF EDEN de John Steinbeck

Recordo haver vist aquesta pel·lícula ja fa uns quants anys i recordo també que em van impressionar, i fins i tot incomodar, alguns dels personatges per la intensa càrrega d'emocions que anaven mostrant al llarg de la història. La maldat, la baixesa moral, la violència, l'egoisme..., però també la bondat sense límits, l'amor i la capacitat de sacrifici que no deixen a ningú indiferent.
Ara, llegint el llibre, he pogut sentir i entendre l'origen d'aquests sentiments i he de dir que he gaudit molt més de la història.
(Faig un parèntesi per deixar clar que cal veure la pel·lícula i llegir el llibre com si fossin gairebé dos relats diferents).

John Steinbeck va publicar l'obra East of Eden l'any 1952 i en ella va relatar la història de dues famílies americanes durant tres generacions (comprèn el període històric que va de la Guerra de Secessió fins a la Primera Guerra Mundial) amb el mite de Caïm i Abel com a rerefons. Aquest llibre era el seu favorit i va arribar a dir que tot el que havia escrit abans només eren assajos que l'ajudarien a escriure aquesta novel·la.

Per a mi el personatge més entranyable és el criat Lee, paradigma de l'amor i l'abnegació envers la família que considera seva. En absència durant molt de temps dels pares per motius diferents, ell adopta el paper de mare, pare, tutor i conseller dels dos nois: en Cal i l'Aaron, al mateix temps que és un suport incondicional per al seu pare biològic.

En fi, un llibre que cal llegir per molts motius i diversos, per la recreació dels personatges, per el desenvolupament de la història, perquè el rerefons d'aquesta no ha perdut amb el temps i sobretot perquè a partir de les primeres pàgines ja et serà difícil abandonar-lo.

I per acabar us deixo un paràgraf que descriu molt bé el pensament i el tarannà de John Steinbeck en boca de Lee.

Es por eso que yo también me incluyo. Todos nosotros compartimos esa herencia, no importa de qué país proviniesen nuestros padres. Los americanos de todas las razas y colores tienen, más o menos, las mismas tendencias. Es una raza… seleccionada por accidente. Y por eso somos fanfarrones y pusilánimes, al mismo tiempo… somos bondadosos y crueles como los niños. Demostramos nuestra amistad de un modo exuberante, y al propio tiempo los extranjeros nos dan miedo. Nos jactamos de nuestras cosas, pero nos dejamos impresionar fácilmente. Somos hipersentimentales y realistas al propio tiempo. Somos mundanos y materialistas…, pero ¿conoces alguna otra nación que actúe sólo por ideales? Comemos demasiado. No tenemos gusto, nos falta el sentido de la proporción. Despilfarramos nuestra energía. En el Viejo Mundo dicen de nosotros que pasamos de la barbarie a la decadencia sin detenernos en una cultura intermedia. ¿No será ello debido a que nuestros críticos no poseen la llave o el lenguaje de nuestra cultura? Eso es lo que somos, Cal…, todos nosotros. Tú tampoco eres muy diferente.

@NuriFont