El camí era molt agradable, dibuixat amb marges de matolls i arbustos -sobretot cirerers d'arboç carregats de fruits madurs a punt de caure de les seves branques-.
Ens hem anat enfilant carena amunt i , malgrat que la boira ens impedia veure una part del paisatge, podíem distingir les roques que pujaven cel endalt i que formaven unes carenes paral.leles a la nostra.
Després hem agafat un camí més estret que ens ha endinsat al bosc. Brucs, arboços, pins, alzines, heures i falgueres en les zones més humides, ens han anat acompanyant fins a la porta d'entrada a la zona on es troben les sitges construïdes pels antics pobladors: els íbers.
Algunes es trobaven plenes d'aigua i d'altres les hem pogut observar en tota la seva profunditat.
També alguna cova excavada a la roca ens ha permès entrar en el seu interior.
Finalment la boira ha anat desapareixent i hem pogut contemplar dos paisatges completament diferents. En un s'hi deixava veure l'empremta de l'home modern, el destructor, el de les urbanitzacions. A l'altre una gran extensió encara de boscos verges, que van rodejant les immenses roques. Esprem que aquest últim duri encara molts i molts anys.
 |
| De Plana Basarda |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada