Malaguanyada personalitat pel món del futbol en general i del Barça en particular. Algú que té respecte pels rivals, pels propis jugadors, ... Que estén la seva elegància damunt la gespa i, el que és més difícil, a les sales de premsa, quan els periodistes esportius, les espècies més rapinyaires del món de la premsa, s'alcen i volen a la captura de debilitats humanes. Qui creu que esport i cultura no haurien de ser dos móns oposats i qui encara conserva, malgrat els anys passats, la mateixa mirada apassionada d'aquell nen que recollia pilotes des de les bandes.
Tots els entrenadors de futbol acaben sortint dels clubs per la porta del darrere, hagin tingut grans èxits o no n'hàgin tingut cap. Passen de sentir el seu nom corejat per les multituds, a percebre'l com un insult damunt la gespa. És natural, dirien alguns; això és el món del futbol, dirien els altres. Quin món més ingrat, diria jo, que relega a l'oblit o al menyspreu a qui li ha proporcionat moments de gran felicitat, segurament banals però saludables.
Si la intuïció no em falla, aquest moment no tardarà en arribar; es comencen a endevinar els primers símptomes, com si una gran força còsmica imparable ens hi aboqués. Jo només espero que abans que s'esdevingui el fatal desenllaç, ell, amb l'elegància i el "savoir faire" que el caracteriza, alci orgullosament el cap i s'acomiadi amb una expressió molt catalana: "no està feta la mel per a la boca de l'ase".
Nuri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada