COM SEMPRE?

Sé que no us ho creureu, perquè a mi mateix em costa, però ja que no ho puc explicar a la gent més propera -dirien que m'he tornat boig- us ho explico a vosaltres.
Aquest matí he sortit de casa, com sempre a dos quarts de set, per anar a treballar. Els carrers estaven buits, com sempre, però avui plovia a bots i barrals. Jo portava el meu paraigües negre, com sempre; aquell que la meva filla diu que em fa semblar pagès. Les meves sabates xipollejaven damunt de l'aigua acumulada a la calçada i eren l'única remor que se sentia en aquells moments.
Com sempre, anava pensant en la feina que m'esperava, en les màquines, en l'aprenent aquell que només feia dos dies que em seguia a tot arreu, en les comandes que havíem de tenir preparades abans del cap de setmana, ... I, no sé si ha estat degut a la foscor que regnava encara als carrers del poble -com sempre-, o a la meva distracció,... El cas és que no me n'he adonat de que davant meu hi havia un enorme bassal. Bé, sí que me n'he adonat, però quan ja hi era a dins. I quan dic a dins vull dir molt endins.
He perdut el paraigües i he notat que l'aigua em cubria i crec que m'entrava per tots els forats del cos. Tenia dificultats per respirar perquè inconscientment obria la boca per agafar aire i se m'omplia de líquid. Tossia i feia anar els braços i les cames a tota velocitat, però amb moviments incontrolats, fins que he tingut unes dècimes de segon de clarividència i m'he dit a mi mateix:
-Pep, tingues calma. Recordes aquell intent que vas fer d'aprendre a nedar? Aquell curset amb la Magdalena, la socorrista de la piscina municipal?
Pobre noia! Quan va veure que d'ensenyar-me a nedar no se'n sortiria pas, em va dir que com a mínim m'ensenyaria a no ofegar-me.
I efectivament, malgrat el nerviosisme del moment, he seguit mentalment les seves indicacions fil per randa i així el meu cos ha anat pujant suaument fins a la superfície.
Allà, arrapat al paviment del carrer, m'hi he estat una bona estona intentant recuperar la meva respiració normal i quan m'hi he vist amb cor, amb l'ajuda dels colzes i de les cames he sortit del forat.
He pogut recuperar el paraigües i, tremolant de fred com una fulla d'arbre, m'he dirigit cap a la feina.
En arribar a la fàbrica, els que acabaven el torn de nit em miraven i deien:
-Caram, Pep, mira com vas! N'està caient una de bona, eh?
I jo, com sempre, els he dit:
-Au, bon dia i fins demà!

Nuri